Jo no acuso. Ni jutjo

No voldria acabar com Emile Zola amb el seu manifest sobre el cas Dreyfuss. De fet, l’únic que pretenc és donar la meva modesta opinió fruit d’una reflexió i expressada de la millor manera possible. A risc de convertir-me en diana d’això que anomenem xarxes socials i que darrerament s’ha convertit en la plaça de les lapidacions amb l’ajut de la manipulació i les sortides de context.

Vagi doncs pel davant que el que diré és fruit d’una reflexió privada derivada del pàlpit que tornarem a tenir eleccions a Catalunya. Un pàlpit tan intens que, avui dissabte, segon dia de l’any, em fa llençar-me a la piscina (a risc de trobar-la sense aigua) tot fent abans una precisió. Que segons els interessos dels partits implicats en l’operació, el termini per aquestes noves eleccions pot anar des de l’immediat i automàtic que molts temem, fins al mig termini que ens castigui a passar prèviament per un govern investit, però inoperant.

La reflexió que faig té a veure amb un dels resultats possibles d’aquest situació de noves eleccions. Que les CUP hi quedin en la situació que té ara Junts pel Sí, és a dir, amb una majoria relativa que les obligui a intentar formar govern, però sense tenir els diputats suficients. La meva pregunta és aleshores clara. Què faran les CUP? Optaran per governar tot i saber que el possible pacte pot debilitar les seves aspiracions de canvi social i econòmic profund? Tornaran a posar pel davant el programa, programa (a la manera d’Anguita) i, per tant, ens portaran a unes terceres eleccions? I que quedi clar que les dues opcions em semblen respectables. Faltaria més.

És aleshores, mentre intento trobar resposta a la pregunta, quan la memòria em juga una mala passada i em porta als temps de la transició, quan les associacions de veïns lluitaven a Vilanova i la Geltrú per aconseguir un pla general que frenés la galopant expansió de les urbanitzacions clandestines. Al dia que els assistents a una reunió oberta vàrem quedar astorats en veure que hi apareixia un significat implicat en aquell tema que ens va deixar clar que el que volia era conèixer de primera mà les nostres aspiracions per poder adaptar-hi les seves estratègies, de la mateixa manera que havia donat el tomb a la possibilitat legal de recompra dels propietaris confrontants deixant un “cordó protector” d’un metre al voltant de la futura parcel·la. Una estratègia procedimental o instrumental, la d’infiltrar-se en l’enemic, que en aquell moment varem considerar pèrfida però que el temps ha mostrat tremendament eficaç i aplicable a molts altres camps, entre ells el de la política i els aconseguidors de les grans multinacionals ficats en ella de forma més o menys directa.

Un exemple viscut que em porta a formular-me la pregunta incòmoda anterior. Què faran les CUP si arriben a tocar poder amb possibilitats reals superiors a les actuals? On és el límit per canviar els plantejaments? Posaran els seus principis al servei de les millores pels ciutadans en el grau que sigui possible o continuaran amb l’estratègia del tot o res que sembla segueixen ara i que em fa sospitar que estan més a prop d’una estratègia instrumental per debilitar el sistema existent que d’una voluntat real de millorar, parcialment, les condicions de vida dels catalans.

Perquè, és una bona estratègia anar per totes? És sensat posar el llistó real tan amunt? La meva formació biològica i evolucionista em fa estar més a prop de Darwin i la seva lenta, imparable i en certa mesura previsible evolució, que del catastrofisme sobtat i imprevisible de Lamarck. Sense renunciar al paper puntual del segon mecanisme. Per això, malgrat tot, intento trobar-li virtuts. O aspectes que pugui donar per bons.

Confesso que no me’n surto. I quan me’n surto, no m’agrada el que veig. Perquè, podria acceptar que el plantejament de les CUP –si l’interpreto correctament- de voler posar les lleis pel davant de les persones i grups que les han de pensar, dictar, executar i controlar, té la sana intenció d’evitar que aquestes lleis tinguin noms, cognoms i pares fundadors que desprès se’n atorguin més mèrits dels que els pertoquen i en facin la interpretació que els convingui. Però no em puc estar de veure-hi també una certa malfiança cap a l’espècie humana i un reconeixement implícit de la debilitat del sistema polític. Curt i ras, hi veig una derivada probablement no volguda en la qual la societat passa de considerar a tots els polítics corruptes, a considerar a tots els ciutadans –polítics i civils- corruptibles.

Una malfiança i una conclusió que, sincerament, no ens du enlloc. O, el que és pitjor si fem cas de la història dels humans, a una situació de malfiança profunda en la qual profetes, visionaris i demés practicants del totalitarisme, tenen terreny per córrer.

Insisteixo. No acuso. No jutjo. No sentencio. Em limito a pensar en veu alta. En una situació concreta i en les preguntes i solucions que el meu limitat intel·lecte em dóna.