Ple d'investidura

La mosca al nas

Artur Mas, rep un aplaudiment de la bancada de Junts pel Sí en el ple d'investidura. ACN/ Núria Julià

Artur Mas, rep un aplaudiment de la bancada de Junts pel Sí en el ple d'investidura. ACN/ Núria Julià

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Costa de creure i/o entendre, que des dels partits catalans implicats en el procés cap a la independència del nostre país no es veiés el grau de dispersió ideològica que regnava a les CUP abans d’optar, la nit electoral del 27-S, per posar tots els ous en la seva cistella. De la mateixa manera que ara costa de creure i/o entendre que el partit més votat de les eleccions del 20-D no vegi que Ciutadans no els recolzarà en la possible formació de govern, perquè aquest recolzament significaria la sentència de mort pel partit d’Albert Ribera.

I dic que costa de creure i/o entendre perquè els partits clàssics, els de tota la vida, tenen uns equips d’anàlisi de resultats, de prospectiva i no se quantes coses més que, al marge de col·locar un bon nombre de militants a sou, han d’obtenir alguns resultats de la seva activitat. I aquests haurien d’haver aconsellat a Junts pel Sí parlar més d’autodeterminació i menys d’independència la nit del 27 de Setembre. I als dirigents del PP una mica menys d’agressivitat contra els que s’acabarien mostrant necessaris per seguir ocupant la Moncloa.

A no ser que el que es busqui amb aquests aparents errors de càlcul o estratègia sigui realment el que s’està aconseguint. Entrar en un període d’inestabilitat global, a nivell de Catalunya i del conjunt de l’estat, que mantingui els respectius governs en funcions, més o menys camuflats, durant el màxim de temps possible. Perquè aleshores el que ens hauríem de preguntar és: Amb quina finalitat?

La resposta comença a ser força evident pels malpensats entre els que, a força de reflexió, em compto. Garantir un futur immediat per les seves formacions respectives al temps que un temps preciós per intentar modificar les seves estructures i principis per adaptar-los als nous temps que corren.

El cas de Rajoy és evident. Qüestionat per una part significativa dels seus (l’ombra d’Aznar encara sembla allargada), assetjat per una Europa que li veu tots els llautons, i rebutjat a l’hora de formar govern per la resta de forces polítiques, malda per perllongar el màxim de temps possible la situació de difícil governabilitat a què ens han dut les darreres eleccions generals mentre intenta refer les correlacions de poder en el si del PP.

En el cas d’Artur Mas cal forçar una mica més l’argumentari. Bàsicament perquè entre els seus (l’ombra de Jordi Pujol no sembla que tingui un paper massa rellevant) el qüestionament no és, de moment, massa explícit. Però per contra, el setge, en aquest cas per part de l’estat espanyol, és molt més ferotge en les formes i potser una mica menys en el fons, i la negativa de la resta de formacions polítiques -emmascarada darrera la cortina de fum de la negativa de les CUP- a ser companys de govern igualment explícita. Però Mas –i el partit que hi ha al seu darrera- no dubtava en anar a unes noves eleccions, tot i els aparents planys per una situació no volguda, mentre donava per explícitament trencat el compromís dels divuit mesos i mentre ell també intentava construir (Jordi Pujol semblava haver dinamitat les possibilitats de reformar la històrica Convergència Democràtica de Catalunya) un nou partit polític més adequat als nous temps.

No és estrany doncs, que en aquest context es tragués a passejar cada dos per tres el sant crist de la situació belga de fa uns anys com a model per calmar a aquells que, fruit dels 40 anys de  governs majoritaris o quasi majoritaris que han anat trampejant els problemes i resolent, aparentment, les crisis, reclamen governs forts i respostes eficaces als problemes que s’acumulen a les nostres esquenes. En un any d’anades i tornades a les urnes, el govern del PP podria seguir fent de les seves –en tenim ja una mostra en el tema del Pla Hidrològic de l’Ebre- i el nacionalisme català podria anar preparant la transició tranquil·la del centre de gravetat del moviment catalanista. El traspàs del pal de paller a Esquerra Republicana de Catalunya sense esvalotar massa (un cop autoexclosa la Catalunya una mica rància d’Uniò Democràtica) el galliner català un cop constatat que allò de la DUI i l’Europa acollidora havia estat un bonic somni d’una nit d’estiu.

Jo ho intuia així. Per això no parava de notar-me la mosca al nas.

ADDENDA – Mentre l’article viatjava per les Internets cap a l’Eix Diari, el president Mas anunciava l’acord d’estabilitat que suposa una nova fórmula original que jo saludo efusivament i celebro. La cessió de diputats entre grups per aconseguir majories estables i allunyar així una mica el fantasma de l’inestabilitat i, de retruc, el de les eleccions. Si més no, fins que hagi pogut recompondre la Convergència que, curiosament, ressuscita com una au Fenix.

Que sigui a fi de bé. Temps hi haurà per parlar-ne. Amb permís del Constitu

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local