Pla de xoc

I nosaltres que ens pensàvem que no hi havia recursos! Tanta gent com s’havia cregut que els pèrfids mandataris madrilenys treien el pa de la boca dels nostres fills! Només ha fet falta solucionar un problema d’aritmètica parlamentària i el miracle s’ha obrat. La multiplicació dels euros i les partides pressupostàries. L’emergència social que abans era una desgràcia natural, un fet terrible però fora de la nostra àrea d’influència, una conseqüència de les males collites o de la pesta, un virus contagiós pel qual no hi ha cura o la maledicció d’uns déus econòmics disposats a castigar la nostra llatina manera de viure, ara és, de cop i volta, un assumpte polític. Un tema abordable a partir de la gestió econòmica, de les prioritats i de les decisions d’uns responsables públics.

Llavors, si no és inevitable, com ha quedat evidentment palès, a què obeïen les retallades socials? I si no es podien pagar els serveis socials com en els anys de bonança, com es pagaran a partir d’ara aquests dos-cents setanta milions d’euros?

Tinc la sensació que m’estan aixecant la camisa mentre em foten la cartera, em prenen el pèl i pago el beure. Puc constatar diversos enganys, dades, fets, sense entrar en valoracions polítiques o partidistes, dels quals ens oblidem en una amnèsia resignadament hinduista cada cop que som convocats a les urnes. El primer és aquest dels “anys de bonança”. En els millors anys d’aquest país, la taxa d’atur es situava a nivells que els nostres veïns europeus suporten en el pitjor de la seva crisi particular i, a més, ho troben intolerable. Un deu per cent d’atur a França és una catàstrofe! El segon, és el de la solució econòmica única. El de l’austeritat entesa com a retallada de les prestacions socials mentre la banca veu el seu deute condonat i aconsegueix beneficis històrics. Sembla que, vuit anys després, ja podem afirmar que per aquest camí no es surt de la crisi, almenys de la crisi social, de la de la gent, de la de país.

Efectivament, necessitem un pla de xoc. Però no un llistat de necessitats urgents a les quals acudim amb unes partides extraordinàries, que ja d’entrada els experts consideren insuficients, no. Un pla de xoc contra una manera de fer política estesa per tota la geografia peninsular. La política en favor de les oligarquies, en favor del partit i del benefici propi, al servei dels poderosos i de les grans entitats financeres, la política com a extracció dels recursos del poble, com a gestió depredadora de les energies de la gent que treballa o que ho intenta. Necessitem una revolució –en el sentit literal, un gir- profunda que retorni la política al servei dels ciutadans i no de l’economia, al servei de la societat i no del sistema.

Mentrestant, l’aplicació d’aquest pla de xoc serà sens dubte una bona notícia, un petit flotador que pot ser útil a molta gent. Ara bé, representa també una indecència. La constatació que la política catalana ha acudit al rescat dels catalans quan ha tingut una emergència parlamentària, no quan ha sentit repetidament la seva queixa o el crit de socors.