Més Mas?

Novament l’escenari no permet fer un primer rei/segon rei amb per triar equip com quan jugàvem a futbol de petits. Aquí, gràcies als resultats electorals, tots els participants tenen la seva opció per fer el seu repòquer particular i entrar al govern o als cercles de poder.

Però, pel que veiem, les estratègies son diferents. A Catalunya, els guanyadors es van afanyar a obrir la partida. Fins i tot fent l’aposta del  sobiranisme abans de repartir les cartes per fer el futur govern. Tan segurs estaven de guanyar les cartes que tenien. El resultat final de la partida, és abastament conegut i força sorprenent. Un tapat que ni tan sols seia a la taula de joc va acabar traient la millor jugada i enduent-se l’aposta, permetent de retruc al principal favorit, tenir una sortida més o menys airosa amb el seu ja mític però poc entès pas al costat.

A Madrid, la cosa no va igual. La primera ronda d’apostes de la partida de pòquer ha acabat sense que ningú hagi llençat ni una trista moneda a la taula de joc per encetar-la. Fins i tot Rajoy s’ha permès fer-li un lleig al rei que aquest s’hauria pogut estalviar no convocant-lo i demanant-li un fax, com el que va acabar enviant Puigdemont. Tot sembla indicar que el que realment fa por entre els elegits el 20 de desembre és manar. Que, també allà, hi ha la temptació de tornar-nos a dur a les urnes.

Perquè Rajoy, sembla que ni tant sols s’ha assegut a la taula. Ell juga des de la barra o des del plasma. Sense sortir del despatx. Fins i tot no és descartable que pensi que està jugant al mus. De fet, podem entendre que ha passat a les “chicas” de Catalunya, que ha envidat a les “grandes” de la legalitat constitucional i que ha deixat que el recompte de punts faci president del Congrés a Patxi López. Tot mentre no li havien començat a moure la cadira amb afirmacions com la darrera de Esperanza Aguirre dient que el que importa és manar, no qui mani. Potser per això la seva actitud ja no és tan ferma i contundent com abans i sembla disposat a acceptar rebaixes en la durada del seu mandat o en el que sigui, a canvi de no ser el primer president estatal que només aguanta una legislatura. O la repetició d’un Calvo Sotelo que venia d’un fet excepcional.

Pedro Sánchez, a l’altre costat, també sembla absolutament superat pels esdeveniments, les ofertes, les crítiques i les insinuacions del seu propi partit de treure el Sant Cristo gros -en forma de Felipe González- i altres tarasques del passat per acollonir als contrincants. Amb un agreujant. Perquè ell, a diferència de Rajoy que només pot recórrer al repartiment del poder per bastir un govern, podria fer una coalició d’una certa coherència ideològica esquerranosa que la ciutadania podria entendre millor que la gran coalició que reclama plorant per les cantonades, Mariano Rajoy. Per tant, que la seva tebior o por, és susceptible de ser interpretada com una traïció al partit històric que representa i d’acabar amb un partit acomplexat, incapaç d’afrontar les properes eleccions, les que siguin, amb unes mínimes garanties d’èxit.

No és doncs estrany que Rajoy vulgui allargar com més millor la seva agonia a base de deixar passar pantalles, reunions i opcions i, com ja va essent normal, interpretant la normativa a la seva voluntat. Sobretot si això suposa desgastar als contrincants directes.

Rajoy ha aprés la lliçó del temps i sap que –ho va veure a Catalunya- a partir del primer debat d’investidura, aquest comença a córrer inexorable. I que aleshores tindrà poc temps per fer, ell també, el generós pas al costat que tregui de l’ombra una nova esperança blanca. Però té clar que abans ha de neutralitzar el seu contrincant directe. Ja sigui ficant-lo en el govern, la gran coalició PP-PSOE, com va fer Mas amb ERC a Junts pel Sí, o deixant-lo que es cremi en un primer debat d’investidura on no sembla que pugui tirar endavant la seva candidatura d’esquerra a la presidència del govern. Una o altra estratègia li permetrien desprès treure’s del barret de copa el conill que li permeti la sortida airosa de fer el pas al costat. D’equiparar-se a Artur Mas. De demostrar que tots els camins duen a... Santiago.