Divide et impera

De debò que no sé a qui pot beneficiar aquesta recurrent maledicència contra l’escola concertada que floreix, com els ametllers, cap al febrer. Aquest any, la primera notícia, puntual com un clau, ha aparegut a El Periódico el dia ú i reprèn un tema repetit fins a l’avorriment: el de les trampes a l’hora de realitzar la preinscripció. Les escoles, per intentar omplir línies –i no perdre el concert- i els pares, per intentar entrar amb calçador en els criteris de baremació de l’escola que trien. No crec que es tracti únicament d’un tema de dret a la informació, en essència, la notícia en qüestió no és cap troballa; no sembla gaire informatiu recordar-nos que les dues escoles d’una mateixa fundació i dues escoles més de Badalona van cometre alguna irregularitat en el procés de preinscripció de l’any passat, irregularitats les quals ja van ser detectades i processades pel sistema. Després es pot estar d’acord o no amb la determinació presa per la conselleria, però el fet és que la normativa es va aplicar en els temps marcats i les faltes en cap cas van quedar impunes. Tema tancat. Per què ara és notícia?

L’escola -com el carrer, els impostos o el Carnestoltes- és un dels escenaris de la batalla ideològica que es lliura sense treva ni descans a casa nostra. No és una batalla conscient –em sembla-, premeditada, planificada i executada segons un pla detallat. És, senzillament, la confrontació entre dos models estereotipats, dos paquets envasats fabricats a baix cost, d’idees amb les què es pot anar pel món, presentar-se en públic i no mostrar-se dubitatiu –que s’identificaria amb ignorància- ni excèntric –que s’associaria a marginació amb el suat manlleu freak-. Al contrari, qui compra una de les dues doctrines sempre queda bé i troba qui li dóna suport. A més, pot identificar i etiquetar sense problemes els seus rivals i aplicar-los els conceptes que els pertoquen sense por d’equivocar-se. En aquest país es pot ser d’esquerres o de dretes i, com els paquets de televisió que compres a les companyies, això inclou una sèrie de canals i n’exclou altres. Tant se val que l’escola concertada inclogui realitats absolutament diverses per la seva funció, situació, ideologia o metodologia. Tant se val que dins la concertada apareguin des de cooperatives de mestres fins a congregacions religioses; des d’instal·lacions d’altíssim nivell fins a la precarietat més absoluta, projectes pedagògics de primera línia o representants del conservadurisme més recalcitrant. No interessen els matisos. D’altra banda, tampoc importa gens que a la immensa majoria d’instituts s’hi faci una feina excel·lent, els partidaris de la concertada sempre els veuran com escenaris de pel·lícula de delinqüents juvenils. Tant se val que segons xifres oficials l’escolarització d’un alumne en un centre concertat resulti força més econòmica per a les arques públiques. Els partidaris de la pública sempre els veuran com els culpables de la seva manca de recursos i criticaran que s’emportin “tants” diners en subvencions.

La simplicitat és fàcil, la facilitat és còmoda. La veritat és complexa, la complexitat exigeix un esforç de comprensió. Al final, els alumnes es troben en una escola que els serà útil o no, agradable o no, independentment de la seva titularitat. Hauran de conviure i aprendre amb uns professors i professores que lluiten amb problemes similars, pateixen retallades idèntiques i són bons professionals –o no tant- per propi convenciment i responsabilitat. Si us plau, podríem deixar aquesta polèmica de banda una temporadeta i centrar-nos en els problemes educatius comuns a tots? I si hem de discutir, podríem posar dades concretes i contrastades sobre la taula? Potser sí que ens convé a tots un debat profund deixant les ideologies prefabricades a banda.