L'omertà

Portem ja molt de temps –massa diria jo- veient i comprovant com el vell concepte mafiós del silenci en la denúncia dels comportaments delictius, ha envaït la nostra política. Un silenci còmplice en el qual, pel que és veu, bona part dels implicats en la gestió de la cosa més o menys pública, han fet veritables màsters tot i que desprès, a l’hora de la veritat, la seva posada en marxa s’hagi fet sovint de forma barroera, amb tocs carpetovetònics i qui sap si ajudada per la sensació d’impunitat prepotent que han exhibit molts dels responsables de la funció pública d’ençà la transició.

La darrera onada d’informació sobre l’ajuntament de València, per exemple, ha mostrat una de les formes de silenciar als subordinats. Fent-los part de la pròpia corrupció. Tacant-los les mans amb la maniobra dels dos bitllets de cinc-cents euros que, aparentment, donaven al partit i recuperaven en forma de diner negre un cop passats per la botiga d’algun dels altres implicats. Una actuació que els convertia automàticament en còmplices. Potser no davant la justícia però si davant una possible divulgació a l’opinió pública. Però que també els permetia accedir a llocs de feina o de responsabilitat, un cop demostrada la fidelitat a la trama. Un cop garantit el seu silenci. La seva omertà.

Més delicat era aconseguir el silenci dels alts nivells de l’organigrama. D’aquells que prenien decisions, ja fos a nivell executiu i de gestió, o a nivell operatiu i de planificació. També aquí hem pogut comprovar com, tot i les enceses promeses de fidelitat que les converses privades revelaven, la realitat era la de la desconfiança mútua.

Traduïda en la conservació de missatges, documents i comptabilitats que garantien al propietari una certa protecció basada en la por mútua, generadora de silencis còmplices tot i la més que evident conducta irregular. En el respecte malfiat de cada implicat de la Gurtel envers els altres, quan es tractava de gent situada al mateix nivell. O en la clara traïció a la confiança del superior mitjançant la confecció d’agendes, comptabilitats o altres menes de documents com les que han demostrat tenir Bárcenas i altres tresorers, secretaris, etc... dels nostres caps polítics.

Uns caps que consideraven que la simple intervenció en la gestió o planificació, degudament complementada amb el desviament d’una part dels fons involucrats, ja eren garantia suficient del silenci dels implicats. De la seva omertà.

I el cert és que la xarxa ha funcionat molt de temps. Només cal repassar la llista dels molts temes de corrupció sobre els que plana la benedicció purificadora de la prescripció per adonar-nos de quant lluny ve el mal.

Per què és doncs ara, que les catifes han començat a expulsar paneroles, pols i podridura?

Per mi que la cosa té a veure amb els canvis en la correlació de forces generats en el panorama polític espanyol des del temps del ja força llunyà 15-M. El moment en què la ciutadania comença a afartar-se d’aquella alternança de poder potenciada pels dos grans partits derivats de la transició. Quan, no ens enganyem, la xarxa de corrupció –o potser hauríem de dir les xarxes ja que els partits son dos- és forta, controla tots els ressorts del poder, i ningú gosa a moure un dit. I quan dic ningú, vull dir ningú.

Quan, fruit dels moviments ja esmentats i el desencís dels votants, es debilita aquesta bipolaritat i la política entra en un procés de pèrdua de majories absolutes, tot canvia. Perquè aleshores, els altres poders (judicial, mediàtic, policial ...) poden començar a dir-hi la seva i actuar seguint el dictat de la llei o la consciència. Sense dependre de les ordres directes o indirectes del poder polític. Cert que no de forma completament satisfactòria, però sí de manera suficient com per començar a destapar coses que alerten a l’opinió pública i que tenen més o menys repercussió segons la capacitat de reacció del poder polític. I que acceleren la pèrdua de confiança dels ciutadans a l’hora de les eleccions.

Un canvi que, de retop, desencadena lluites internes en els partits dominants i permet, junt amb l’acció dels poders ja esmentats, l’emergència de la figura del penedit. D’aquell que, com manifestava algun dels implicats en la trama valenciana, un cop ha estat enxampat i desemmascarat, busca salvar la pell traient a la llum les informacions acumulades pacientment durant anys i amb les que esperaven garantir-se una bona pensió vitalícia. Gent que potencia –com passà a Itàlia fa alguns anys- la força de l’estat de dret, autèntic i democràtic, davant aquells que intenten convertir-lo en una font d’ingressos, poder o recursos per ells i els seus amics, companys, correligionaris o còmplices. La màfia que, durant anys, ens ha estat xuclant els diners, però també la confiança en el sistema democràtic.