'Pedro, sé fuerte'

Fa dies, massa dies, que veiem com Mariano Rajoy es fa el desmenjat en el procés de la formació del nou govern desprès de les eleccions del 20-D. Intueixo, que perquè té clar que hi haurà una nova convocatòria electoral –l’hi ha comentat fins i tot a l’euroescèptic però amant dels referèndums, Cameron- i que aquesta imatge que transmet de “tots contra mí” li va la mar de bé per intentar incrementar les seves expectatives de cara a ella.

Pedro Sánchez, per contra, s’entesta en voler ser president de govern tot i saber que ho té més difícil que aquell camell bíblic que volia passar per forat d’una agulla. Però també sap que si els altres el porten a aquestes futures eleccions i les perd, els seus companys de partit li faran la pell en dos dies i un congrés extraordinari. I naturalment, sense consultar a les bases. Com sap que, si cedeix a les exigències nacionalistes en el més mínim detall, té també els dies comptats. Potser com a president d’un govern efímer, però comptats. Per tant, no li queda altra remei que lluitar per la presidència, el mal menor, fins el darrer minut.

En clau interna, Rajoy també sap que, sense unes eleccions on pujar una mica desprès de tanta davallada, té els dies comptats. Que amb bons resultats econòmics no n’hi ha prou. Per això reforça la seva sordesa davant els atacs de Esperanza Aguirre i la seva inòpia davant la tempesta policial i judicial que colpeja el seu partit.

Curiosament contra els hereus més significats del messiànic Aznar. Aquells que pretenien convertir la “Ratolàndia” de Madrid, el Pais Valencià i les Illes en una versió actual de la cova d’Ali Babà. I que semblaven arrenglerar-se amb el candidat alternatiu que, finalment, Aznar va descartar –tot i fer-ho a la mateixa ciutat de València- per ungir al gallec Mariano Rajoy. Una tempesta de la qual es podria escapolir si tornés a governar. Ni que fos només per un parell d’anys i mitjançant una gran coalició amb el PSOE. Fet i debatut, entre els dos podrien arribar a perdre 36 diputats i conservar encara la majoria absoluta al Congrés. Potser per això, el president en funcions ha fet dir a un subordinat que està disposat a cedir-li una vicepresidència d’un hipotètic govern de coalició amb el PSOE.

En aquesta mateixa clau interna, Sánchez necessita el mateix parell d’anys per intentar “redreçar” el partit i treure’l de la U.V.I. on està instal·lat. I sap que només els podrà aconseguir si va de bracet amb Rajoy. Per això està fent mans i mànegues per desinflar els hipotètics rivals mutus (Ciutadans i Podemos) a base de fer-los aparèixer davant l’opinió pública com intransigents, arrogants i més amants de la cadira que del programa, mentre nega tensions en la reunió amb Rajoy tot i haver-se quedat amb la mà a mitja asta. Tot val per aturar la pujada del soufflé alternatiu i aconseguir a les properes eleccions que la gent els retiri part del suport que han tingut, facilitant el camí cap a la gran coalició. Això si no arriba abans, que tot podria ser.

Perquè és força previsible que, si Sánchez no aconsegueix formar govern, el PP de Rajoy, tot i els esgarips del de no Rajoy, li faci una darrera oferta de govern de coalició que els doni, mútuament, un parell d’anys de coll per redreçar els guirigalls respectius. Tot dependrà de com evolucionin les enquestes. I de quant es pugui “estovar” Pedro Sánchez a l’hora de negociar amb els nacionalistes.

Per això, no seria gens estrany que el mòbil de Pedro Sánchez tingués guardat un Whatsapp de Mariano Rajoy dient-li: “Pedro, sé fuerte”.