Escalfant motors per la nova campanya

A risc d’equivocar-me novament com ens va passar en el desenllaç del culebrot post electoral a Catalunya crec que anem decididament a noves eleccions el dia 26 de juny. De tota manera encara queden alguns dies de possible acord abans de que el dia 2 de març comenci el debat d‘investidura i, per tant, comenci a córrer el calendari amb una segona fita a principi del mes de maig per tancar definitivament una possible investidura i, si no es produeix, eleccions el 26 de juny.

Ara per ara l’aposta més lògica i racional seria que el “culebrot” espanyol acabés en noves eleccions però l’exemple català ens pot donar un final també inesperat, de funambulisme polític i que ens agafi per sorpresa al final. Res no ens estranyaria doncs. Però avui el que apareix com a més versemblant és entrar en una dinàmica de previsió electoral.  

Avui no es veu el camí cap a la investidura ni desbrossat ni lliure i per tant més aviat a hores d’ara tot fa pensar que anirem a votar en unes noves eleccions (afirmació que potser m’hauré de menjar amb patates) que per altra banda no sabem si donaran les sumes i restes suficients per trobar majories significatives o bé és reproduirà un amunt dos avall el mateix resultat d’ara i tornarà començar l’espectacle, el ball de propostes i rebuigs i la partida d’escacs inacabable i avorrida... Cert és que cada moviment de Sánchez ha generat expectativa i petits avenços (com deia l’enyorat Capità Enciam: els petis canvis són poderosos) que potser al final seran capaços de lligar una barreja digerible o enfortir la suma de diversitat i aglutinar com un iman les llimadures de ferro i acabarà tot plegat amb un govern capaç de funcionar el  temps que li correspongui o aguanti i tiri endavant una autèntic intent de canvi a Espanya.

Ja vam comentar aquí mateix la dificultat de l’operació de conformar un govern amb forces aparentment antagòniques. Però de moment la “broma”, com qualifica Rajoy l’intent de fer aquest govern d’esquerres, va tirant endavant i es van succeint reunions que han passat ja de la fase de tempteig i es va ja de cara al gra....

Però Rajoy a més de mirar-s’ho tot atentament i a distància te més problemes sobrevinguts. Gelat li deuria quedar el somriure quan la lideressa amb un gir audaç presenta la seva dimissió per tot l’afer “Púnica” de corrupció a Madrid. Segurament la lideressa no s’ha embutxacat cap duro però tot plegat fa una ferum que tomba.

I un cop més esmunyedissa com un anguila s’avança a la resta i dona l’exemple a seguir, si en el teu àmbit de gestió s’ha produït algun cas de corrupció apartar-se. I naturalment té la vista fixada en el PP “nacional” amb la mateixa situació o pitjor que el de Madrid i per tant està donant un toc tant a Rajoy com a Rita Barberà.

Seguirà Rajoy el camí o més aviat mantindrà el riure de circumstàncies i mirarà cap a una altra banda a veure si tot plegat, com ha fet sempre, amb el pas dels dies se li resol.

Mentre el PSOE i C’S mostren bona sintonia i tanquen acords parcials a l’espera de quallar l’acord que permeti sumar les dues forces, però amb això no n’ hi ha prou i per tant cal que altres forces o bé s’abstinguin o bé entrin en el joc.

El PSOE va presentar un document per debatre amb les forces proclius a un acord que pot permetre acords a varies bandes, per una part té semblances i possibles coincidències amb C’s en matèries com economia, cultura i transparència i per altra banda també pica l’ullet a Podemos en forces àrees però hi ha un escull, que ara per ara sembla insalvable, el tema Territorial. Podemos en el seu document manté de manera intocable el tema del referèndum a Catalunya, Ciudadanos ho manté com una línia vermella intraspassable i el PSOE s’apunta a aquesta darrera posició i també el PSC s’hi apunta i per boca de la seva portaveu Ester Niubó ja declara sobre el tema referéndum: "No cedirem. La nostra posició és inamovible".

Conciliar això ara per ara sembla impossible a no ser que es retorni a la proposta del PSC que articulava Pere Navarro just fa un parell d’anys quan el PSC portava en el seu programa electoral: “Els catalans hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum”

L’embolic està servit si es vol intentar formar una majoria àmplia.

Sempre ha estat difícil intentar conciliar posicions contradictòries però intentar-ho és una obligació de qui vol governar, aconseguir-ho ja són figues d’un altre paner.

El PSOE intenta, ja veurem si amb èxit, pactes particulars amb cada grup i fer-ne una síntesi que sigui el mínim denominador comú que faci possible una mínima cohesió que vagi més enllà de la investidura sinó que permeti després governar amb una certa solvència.

En el cap dels negociadors deu haver-hi la idea de que si PSOE i C’S arriben a un acord passaran la pressió a Podemos que si vota que “no” a la investidura de Sánchez s’arrenglerarà amb el mateix PP i aquesta coincidència no agrada als de Pablo Iglesias i fins i tot els podria passar factura electoralment en cas de nova convocatòria.

Tampoc les forces independentistes estan disposades a entrar en el joc si no hi ha garanties de que s’entengui, com a mínim, el procés i hi hagi gestos clars en aquets sentit. També votaran amb el PP cosa que els mateixos grups han retret tantes vegades al PSC però també és cert que Sánchez no els ha demanat cap mena de suport.

Irrellevància activa doncs en el Congrés, “els soldats” del govern de Catalunya a Madrid, com es defineixen ERC i DiLl ,sembla que de moment estan a la reserva i no entren a la batalla. Ja tindran temps.
  
El temps per la investidura ha començat a córrer de manera imparable i ara les urgències ja comencen a “apretar”, les oportunitats es van reduint i d’aquí al dia 2 de març a Pedro Sánchez li cal tenir embastats alguns suports si no vol sortir escaldat i amb la cua entre cames i veure’s gairebé obligat a abstenir-se en una possible proposta d’investidura de Rajoy cap allà el mes de Maig sinó vol anar inevitablement a unes noves eleccions el 26 de juny, que per altra banda tampoc no són cap garantia que amb el resultats a la mà no es reproduís la situació actual i entréssim en una espiral sense cap mena de solució.

Aquí mateix dèiem que Sánchez estava entre Caixa o faixa, ha demostrat capacitat de generar possibles acords, voluntat d’assumir riscos i ganes de promoure canvis (almenys sobre el paper) en profunditat a Espanya, cal veure si se’n surt, o si s’aigualeixen les expectatives amb un pacte que sembla (quan s’escriu això) amb C’s que moderarà els canvis en  alguns dels temes importants. També li queda intentar el triple salt sense xarxes essent capaç d’atraure al mateix pacte, amb bilateralitat reconeguda, a C’s i Podemos, però, ara per ara, l’actitud i  l’estratègia d’Iglesias apareix com la voluntat de posar al PSOE entre l’espasa i la paret pensant en que potser, només potser, unes noves eleccions donarien a Podemos més força, però llavors tindrà òbviament dificultat per poder arribar a pactar amb el PSOE que recordaran el “no” al suport a la investidura de Sánchez.

De l’astúcia de Sánchez depèn en part com això pugui acabar evolucionat però el cert és que acabi com acabi a Madrid, dissortadament el tema de Catalunya continuarà enquistat, sens cap mena de solució que ajudi a sortir de l’atzucac.

Revetlla de Sant Joan i tancament de Campanya. Explosiu tanmateix, castell de foc garantit!!