Assaig de lexicografia combativa

En diuen societat del coneixement, però qui ho sap tot és Google. En ell hem delegat la nostra memòria. Ningú en diu societat crítica o societat pensant o societat intel·ligent, almenys en això hi ha un cert punt de decència. Ara bé, el nostre coneixement sobre les qüestions crucials del nostre món es va diluint fins a convertir-se en titulars prefabricats que ben bé no signifiquen res. Què en sabem de la crisi que sigui del tot cert? Que en sabem de les persones –amb noms i cognoms- que decideixen des de despatxos anodins la sort de comunitats senceres? Què en sabem de la roba que portem? Del mòbil que fem servir? Del pollastre que mengem? Del sabó amb què rentem els nostres fills?

En diuen democràcia, però el poder no és del poble. Potser mai ho havia sigut. Els mercats –terme vague i opac que amaga els més clàssics com ara capitalistes, rics o usurers- tenen tot el poder. El poder de fer-nos fora de casa, d’enfonsar l’economia del nostre país, de jugar amb el nostre territori, de donar-nos una sucursal d’empresa o no –segons si ens humiliem prou o no-. Votem al capatàs. L’amo se’ns escapa.

En diuen societats lliures però mai tindràs temps per fer de la teva vida el que tu vulguis. Algú s’ha apropiat del teu temps i només te’l torna, en condicions cada cop més dures, un cop has passat ja l’edat de servei útil a l’empresa, te’n deixa la torna. Cuidaràs dels teus fills només quan acabis la jornada; llegiràs llibres només al metro o a la nit mentre els ulls t’aguantin; crearàs només si t’encadenes al mercat; seràs tu mateix només quan hagis deixat de ser per a l’economia i això succeirà ben bé no sabem quan. Quina és la llibertat si no ets amo de la teva vida? Si al final, cansat i avorrit, només et queda la llibertat de triar entre cent quaranta-tres canals de televisió? Si fins i tot ens hem inventat el “temps lliure”, terme que ja deixa ben a les clares que la resta del temps no ho és de lliure. Quant temps lliure té un ciutadà en una societat lliure?

En diuen educació perquè pretén formar persones, de fet, es justifica amb la pretensió de treure de cada individu el millor de si mateix, però es mesura segons la seva adequació al mercat laboral, segons si prepara prou bé –estalviant prou despeses a l’empresa- per a les necessitats d’un determinat tipus de producció.

En diuen salut, però és un negoci; en diuen informació, però és alliçonament; en diuen crisi, però és robatori; en diuen immigrants o refugiats però són persones, en diuen notícies però són entreteniments i propaganda; en diuen drets, però només són nobles aspiracions; en diuen països subdesenvolupats però hauríem de dir-ne sobre-explotats…

Ens cal apropiar-nos de les paraules, recuperar-ne el sentit, retornar a la veu el seu poder de designar la realitat. Això també és educació, però educació en humanitats.