Ara que fa vint anys

Curiosament, aquesta setmana que sembla marcar l’adéu definitiu de Mariano Rajoy a un hipotètic segon mandat com a president de l’estat espanyol, es complien (en concret el dia 3 de març) els vint anys de la primera victòria de Jose Maria Aznar en aquest mateix càrrec. Una victòria que, amb el lema del canvi posat en boca d’Aznar al costat de la seva famosa petició del “Vayase, señor González”, arrencava del trencament del pacte entre el PSOE i CiU que obligà a Felipe González a avançar unes eleccions generals previstes inicialment pel 1997.

Just aquell dia, el balcó del carrer Génova veié com Aznar, acompanyat d’Ana Botella, Francisco Álvarez Cascos, Rodrigo Rato i Mariano Rajoy, anunciava Urbi et Orbi la bona nova. El PP havia guanyat les eleccions. Amb 156 diputats, 15 més que el seu rival directe, el PSOE. Una minoria que permetria, dos mesos desprès, formar el primer govern del PP gràcies als 15 vots de CiU rescatats en el famós pacte del Majèstic, els 5 d’un PNV més discret, i els 4 d’una Coalició Canària sempre disposada a treure faves d’olla.

Què ens diu avui aquella imatge? Per mi, la constatació del fracàs d’una generació. Perquè si analitzem la situació actual, hem de deduir que el balanç d’aquests vint anys resulta força galdós en termes de llibertats i drets ciutadans, de situació econòmica i, sobretot, d’imatge de la política.

Què queda d’aquell Aznar que fou capaç d’il·lusionar una part de la ciutadania i fins i tot una part de la societat catalana (inclòs el ministre Piqué) explicant-nos que parlava català en la intimitat? Un home aparentment obsedit pels seus abdominals, ressentit amb mig món i enfadat amb la resta, que intenta seguir manant des de l’ombra però que té damunt seu la llosa d’una elecció de successor –Mariano Rajoy- que li treu tot el crèdit.

Què queda d’aquella Ana Botella que, des de la imatge inicial de dona submisa, va intentar emular Hillary Clinton prenent el relleu del seu marit, però que va acabar fent el ridícul per mor d’una “relaxing cup of café con leche”?. Una figura irrellevant.

Que queda d’un Álvarez Cascos que, des d’una vicepresidència del govern premonitòria de glories futures, va haver de passar a un ministeri de Foment a la segona legislatura d’Aznar, i fins i tot a un Foro Asturiano creat per escapolir-se de les crítiques del propi partit i poder ser, efímerament, president d’aquella comunitat? Però, sobretot, víctima de la venjança d’una Ana Botella que no li perdonava els plantejaments de la seva vida privada? Un ciutadà que malda per sortir indemne de la seva presència als papers de Bárcenas.

Què queda de Rodrigo Rato, el descartat en el relleu final de Jose Maria Aznar que ens prometé dies de glòria al Fons Monetari Internacional però que va acabar malbaratant un banc i posant de moda el saqueig de les institucions econòmiques, probablement fruit d’una decisió familiar de convertir-lo en el líder d’una dinastia ja tacada per la corrupció? Un ciutadà que passa per jutjats i tribunals un dia sí i l’altre també per donar explicacions del seu comportament i del que la fortuna amagada sembla haver seguit un procés d’emigració digne de les millors evasions de capital.

Què queda, finalment, de Mariano Rajoy, el darrer membre d’aquella foto memorable que ens prometia anys i panys de prosperitat, justícia i llibertat? Un president en funcions que s’aferra a una cadira mentre, com aquell Urtain que ens havia de donar dies de glòria esportiva en el camp de la boxa, té comportaments poc justificables com el de defugir la seva responsabilitat en la formació de govern, i fa declaracions força incoherents als mitjans de comunicació amb frases absolutament impròpies d’un president de govern.

Ho sento, però si sóc sincer, haig de reconèixer que tot plegat em dóna la sensació de temps perdut. De què algú o alguns, ara fa vint anys, ens van furtar la possibilitat d’avançar cap a una societat millor. Els mateixos que vint anys abans, el juliol de 1976, ens havien imposat Adolfo Suárez com a president del govern per poder implantar la democràcia?

No tinc arguments per respondre a aquesta pregunta. Però sí tinc dades, i sobretot fets, per lamentar que portem dues generacions (si acceptem la doble dècada com a període de definició) perdent oportunitats. Dues generacions perdudes.

No del tot? Què cadascú ho valori.