Competència digital

Tinc un problema de visió. Darrerament, veig les coses del revés. No he anat al metge perquè, evidentment, com que veig les coses a la inversa, no se m’acut anar al metge per curar-me de res. De fet, no sé si sóc jo qui s’ho mira malament o bé són els altres. Clar que això és com una espècie de relíquia d’autoritarisme intel·lectual, si tothom ho veu d’una altra manera és obvi que qui està equivocat és el minoritari, o sigui jo. Em passa tot sovint; avui, amb unes declaracions de la consellera Meritxell Ruiz que no pretenien dir res fora del sentit comú ni enervar la professió docent ni cridar l’atenció en cap mesura. Només ha recordat la importància de formar els nostres alumnes en competències digitals, una proposició acceptada sense crítica per tothom i que la deixa en bon lloc allà on vagi, però que a mi, personalment, m’agradaria revisar al voltant d’una mariscada amb vi blanc del Penedès i posar-ho a càrrec de les seves dietes. A veure si m’escolta, si cola, cola.

Que jo sàpiga, la competència digital consisteix en saber manejar-se amb els estris tecnològics moderns, amb les xarxes i els sistemes de comunicació. Si no vaig errat, tot això són màquines i programes dissenyats per empreses multinacionals que en treuen beneficis econòmics considerables sense complir sempre gaire estrictament amb les legislacions nacionals sobre fiscalitat o sobre medi ambient. Com deia, jo veig el carro davant dels bous. Jo em pensava que eren les empreses les que adaptaven els seus productes a les demandes dels seus clients, i que en la mesura que ho feien tenien més èxit o menys. Ara resulta que el que és bo és fer-ho a la inversa, ensenyar els futurs consumidors des de l’escola –pública o sostinguda amb fons públics- a utilitzar ginys pensats per empreses privades. I l’èxit futur d’aquests infants i joves queda vinculat a la seva adaptació més o menys reeixida a aquestes tecnologies. Si fos això el que estigués dient la consellera seria un escàndol, un cas de prevaricació sistèmica, un exemple de submissió del poder polític al poder econòmic tan evident que no ho podríem suportar. Sort que no és així i jo ho entenc malament. El futur d’una Catalunya independent no seria gaire galdós si caiguéssim en mans d’uns altres amos.

Ja he dit que em passa sovint i amb assumptes on impera el consens més absolut, o sigui que no pretenc tenir raó. Només demano dues coses: la primera, m’agradaria que els exàmens de selectivitat, o d’accés a les carreres universitàries, o el MIR dels metges, o les oposicions a notari es puguin fer –en coherència amb aquests plantejaments- amb el mòbil a la mà, la tauleta, els programes que l’alumne triï i treballant en xarxa. La segona, que algú faci arribar aquest article a la consellera. No renuncio a una mariscada. Potser després de la copeta de conyac sóc capaç de veure-ho tot com ella.