La pota del llop

En el conte, el llop la passava, tota enfarinada, per sota la porta per aconseguir que les cabretes li obrissin. I el més fotut de tot és que ho aconseguia. Desprès de diversos intents i trucs entre els que destacava menjar-se un munt de clares d’ou per endolcir-se la veu.

Amb aquest antecedent cultural transmès pels nostres avis, cap ciutadà hauria de caure en el parany en el qual, sense adonar-se’n, cau. El de deixar de creure en la política. O, si més no, el de pensar que totes les polítiques, les faci qui les faci, son iguals.

Perquè, cert que tot sembla indicar que, des del moment que Podemos ha ensumat poder, han començat a sortir matxets, punyals, dagues, espases i fins i tot ganivets de cuina que s’han clavat a totes les esquenes. Cert que, a partir del moment  que el PP ha vist clar que no hi ha possibilitat de fer un govern amb cara i ulls, un govern sòlid que pugui imposar els seus criteris, ha optat per fer de “contragovern”. Per manar sense tenir en compte el Parlament sobirà a qui hauria de donar comptes, fins i tot desafiant les ordres d’aquest d’enviar els seus ministres a donar explicacions a la comissió corresponent. On és aquella obediència a la legalitat que tant reclamaven i reclamen dels seus contrincants polítics? On és el respecte al resultat de les urnes i a la voluntat popular que reclamen quan es proclamen llista guanyadora de les eleccions, confonent més votat amb guanyador? O potser quan juguem al Monopoly els jugadors es rendeixen al que té més diners?

No, senyors del PP, no. En política no val tot. Si més no en la política que la majoria entenem com democràtica i que vostès diuen respectar. Vostès, aprofitant que els contrincants juguen net (amb les seves contradiccions internes però net), marquen les cartes del joc. Un exemple. Pugui o no ser una proposta viable, el suggeriment de les CUP de fer un multireferèndum per acordar una nova constitució els sembla una broma i una ofensa a la democràcia. Doncs, deixin que els digui que a mi em sembla una proposta suggerent. Una manera de fer un veritable menú al gust dels comensals. Una manera d’evitar (i la nostra vigent Carta Magna ho exemplifica) que per aconseguir una cosa que volem, haguem d’acceptar-ne una altra que no voldríem veure ni en pintura. Votar-ho per separat.

Però clar, a vostès els espanta qualsevol cosa que soni a evolució, canvi o possibilitat de millorar les coses. Son massa anys de fer i imposar la seva “santa” voluntat com per que ara, quatre peluts o mitja dotzena de pelats els facin canviar el pas.

Per sort, comencem a veure que la pota que passen per sota la porta no és blanca. Que està, pura i simplement, enfarinada.

Perquè tenir el cinisme de dir que han començat a actuar contra la corrupció quan s’han assabentat del que passava a València (si més no el president Mariano Rajoy) pel que ha descobert el jutge, evidencia que hi ha un verb –controlar- que vostès no saben conjugar. I jo, i suposo que molta gent, no vull estar en mans d’uns descontrolats que permeten, com a mínim per la via passiva, el desgovern, el malbaratament i l’amiguisme més sagnant i descarat.

Perquè tenir la cara dura de quedar-se amb el 0,7% que el govern de la Generalitat destina a la solidaritat amb l’argument que és una competència estatal i que, per tant, és l’estat qui ho ha d’administrar conjuntament (només en el cas de Catalunya, és clar), no deixa de ser una petita mostra de la pota negra que tapa la farina.

No ens enganyem. Aquesta aparent manca de rumb del seu “govern en funcions”, té un full de ruta força clar a poc que hom hi reflexioni. Tornar a l’estat centralista, totalitari i un punt fatxenda pel que somnien des del dia en que van haver d’acceptar que érem un estat autonòmic. No tant com nosaltres volíem, però més del que vostès estaven disposats a acceptar. I ara, amb la poteta empastifada de farina, han trobat el moment de fer la gran jugada. Primer deixant aflorar –començo a creure que hi ha una certa part d’intencionalitat en tot plegat- la corrupció “urbi et orbi”. Desprès mostraran una intenció moralitzant que tindrà molt d’exemplificant en el sentit cristià. Que ens castigarà “pel nostre bé”. Negant explicacions a un Congrés que podria, segons vostès, utilitzar-les en contra del bé comú. Negant diners de deutes pendents a comunitats (Catalunya sobretot) que els reclamen per, segons vostès, evitar que els gastin en coses improcedents. Posant pals a les rodes en tot allò que fan els altres i que no els agrada.

Una actitud que els més benèvols titllaran de paternalista, els legalistes probablement d’intervencionista i el poble, entre el que m’incloc, d’autoritària, prepotent i no massa democràtica. I és que, sense negar l’evolució, hauríem d’admetre que un llop, sempre és un llop.