Vacances pagades

Des de la pau i tranquil·litat, poc menys que obligades, d’aquestes vacances de Setmana Santa, no em puc estar de constatar l’enèsima contradicció que ens envolta. En aquest cas, la del concepte de servidor públic.

Dic contradicció perquè, malgrat vendre’ns el concepte com a únic en la seva justificació i definició (ningú estableix diferències entre la voluntat de servei d’un bomber i la d’un diputat), l’observació de la realitat que ens envolta mostra diferències més que evidents en la seva plasmació.

El recent accident de Freginals, a Tarragona, n’és una evidència significativa. La feina abnegada, ràpida i eficaç de la policia, els bombers, els forenses i la resta de “funcionariat bàsic” implicat, no pot rebre altra cosa que elogis. La més displicent, interessada i discutible del “alt funcionariat”, per contra, té força punts de foscor que mereixen, com a mínim, una anàlisi crítica.

Per què donem per fet que un bomber, un metge o un policia estan de servei les vint-i-quatre hores del dia, al marge del seu estricte horari laboral, i no tenim aquesta mateixa consideració quan parlem d’un magistrat, un diputat, un ministre o un funcionari d’hisenda? Per què posem el crit al cel quan els serveis d’atenció d’un accident o catàstrofe qualsevol no mostren una eficàcia màxima i acceptem resignadament que una causa judicial com la del Palau de la Música o la de Gurtel, es demorin anys i panys? Hem vist mantes vegades com els bombers fora de servei abandonen el seu descans o les seves vacances per ajudar a superar un incendi forestal, un terratrèmol o qualsevol altre sinistre més o menys greu que requereixi de la seva col·laboració. No hem vist, per contra, cap magistrat (i potser ho facin des de la discreció i la tenacitat, ho admeto) esmerçant hores del seu merescut descans per fer avançar més i millor la resolució d’un cas. Per tant, agradi o no, hi ha servidors abnegats i servidors complidors. Aquells que es consideren responsables de la seva feina i aquells que es tenen per responsables del compliment de les instruccions que dicta la llei per executar-la.

Tornem al cas de Freginals. Hem vist als politics (nostres i aliens) actuant. Cal pensar que d’acord amb les seves conviccions sobre el compliment del compromís amb la ciutadania. I mentre el president de la Generalitat s’afanyava a personar-se en el lloc de la tragèdia, segurament no al gust de tothom, i el primer ministre italià Mateo Renzi acudia a Tortosa per donar suport als familiars de les víctimes, el president Rajoy mantenia les seves vacances pagades a la Moncloa i es limitava a enviar al ministre Fernández Diaz, enfeinat com estava preparant les maletes per anar a passar aquests dies a Doñana, i escrivint el discurs que havia de pronunciar, uns dies desprès, a l’aeroport del Prat en record, curiosament, de les víctimes d’una altra tragèdia. La del avió de Germanwings.

Costa de trobar un mínim sentit a aquesta diferència d’actitud. Perquè els fets son objectivament similars i la resposta, per tant, hauria d’haver estat idèntica. Només hi ha un fet diferencial. L’accident de l’avió, tot i sortir de Barcelona, va passar als Alps. El de l’autocar, a Catalunya.

No vull anar per aquí. Cadascú que hi reflexioni si ho creu oportú. La meva reflexió pretén ser més genèrica.

Comparar l’actitud d’aquell bomber, metge o expert que, davant un cas d’emergència ocorregut arreu del món, s’afanya a oferir la seva ajuda, i l’actitud del polític que, desprès de proclamar als quatre vents i a crits que la manca de govern constituït que pateix el nostre país està ensorrant la nostra economia i posa en perill greu el nostre futur, agafa les maletes i se’n va a passar els dies de la setmana santa a un hotel més o menys llunyà i absolutament desconnectat del problema denunciat. La del funcionari disposat si cal a pagar-se el desplaçament de la seva butxaca i a no reclamar vacances complementàries, i la del funcionari (interí mentre el seguim votant, però al cap i a la fi, funcionari) que reclama el dret a anar de vacances –naturalment pagades- encara que el món s’ensorri.

Vosaltres ho trobeu lògic? Jo no.