I have a dream

Com Martin Luther King, de l’assassinat del qual es compleixen aquest dilluns dia 4, els quaranta-vuit anys, jo també he tingut un somni. Salvant distàncies, naturalment.

He somniat que Catalunya tenia un govern amb harmonia i que a la carrera de San Jerónimo s’aconseguia finalment un pacte que marginava un PP apàtic aparentment esperant la mort i descomposició de tots els pactes possibles dels demés per proclamar-se Messies i pal de paller de la salvació de l’estat.

Però m’he acabat despertant. I he comprovat com a casa nostra es tiba la corda al voltant de l’acord que va permetre en el darrer moment fer president a Carles Puigdemont i al Parlament seguir el seu peculiar camí cap a la independència de Catalunya. I amb unes maneres i maniobres que a mi em fan tota la impressió d’amagar una voluntat de trencament clara però amb una intenció de no fer el pas endavant i esperar que sigui l’altre qui el faci.

Per no haver de suportar la càrrega de la responsabilitat i la penyora de la culpa del trencament.

També he pogut constatar com, a Madrid, un cop bandejat el PP, es busquen equilibris quasi impossibles, amb propostes a les quals no nego imaginació però que tenen molt de conte de fades vist el tacticisme dels partits i el tarannà dels polítics que tallen el bacallà. Només un exemple. Algú veu viable un govern del PSOE amb uns Ciutadans i un Podemos mirant-lo des d’una “abstenció responsable”, mentre en el si del mateix PSOE els ganivets van que se les pelen? No serè jo qui digui que això és impossible, però que és com un somni, sí. Ho sento, però em ve al cap la imatge d’un malabarista d’aquells que fan giravoltar vint plats damunt uns pals, que té als dos ajudants mirant-lo mentre la noia maca que fa postures li està fent pessigolles. Impossible? No. De rècord Guinness? Sí.

Els defensors d’aquestes situacions límit, com la de Catalunya, poden argüir que ja en tenim exemples i que aquests funcionen. L’Ajuntament de Barcelona o la mateixa Generalitat. Però, si som sincers, hem de reconèixer que, en ambdós casos, plana una sensació de provisionalitat que no és gens bona. I alguns comencem a tenir la sensació que aquestes situacions s’aguanten més perquè hi ha problemes urgents per resoldre, que perquè siguin sòlides i estables o puguin arribar a ser-ho. Una mica en aquella línia tan possibilista i catalana de “qui dia passa, any empeny”. Es tracta de no tirar la tovallola en espera que els nous temps, les noves situacions, facin bona la solució.

O no és això el que està fent el Parlament de Catalunya amb la seva declaració inicial sobre la independència o el govern amb la conselleria d’afers exteriors? Esperar a veure si els possibles canvis a Madrid acaben fent bo el que ara alguns impacients, que comencen a veure-ho inviable, ja qüestionen de forma més o menys críptica.

Totes les coses, decisions i solucions als problemes tenen tres àmbits. El curt termini, per passar el dia a dia, el mig termini, que serveix per resoldre temporalment un problema, i el llarg termini, que permet resoldre’l de forma definitiva, encara que no eterna donat que el món canvia.

Tenim l’exemple de la Constitució. Pensada per ser eficaç a mig termini, ja fa dies que demostra que necessita un canvi, una posada al dia. O en el traspàs de Rodalies, que va servir per posar l’endemà una R al morro de les màquines però que, a mig termini ens ha deixat més penjats que un fuet.

Jo havia somniat que les solucions proposades tant en el tema del govern català com en el del espanyol, eren solucions a llarg termini. Amb volada, recorregut i voluntat de canvi en la forma de fer les coses per acceptar la discrepància i posar els acords estables en el primer pla. Quan m’he despertat, he vist que no sembla que els meus somnis puguin acabar fent-se realitat. Que seguim instal·lats en l’oportunisme de curta volada. En el peix al cove i el “ande yo caliente i riase la gente”. Que en algun moment, aquest castell de cartes que anem construint dia rere dia a cop d’imatge impactant, declaració ambigua i llibre regalat, caurà. Tant de bò m’equivoqui i el somni acabi essent, finalment, una realitat.