La llei de la progressiva inutilitat

Hi ha, en educació, certs fenòmens que es produeixen de manera invariable, sigui quina sigui la llei educativa en vigor, sigui quina sigui l’escola on haguem anat a espetegar i sigui quin sigui el lloc de Catalunya on ens trobem. Una d’aquestes lleis físiques és la llei de la progressiva inutilitat –el nom és provisional, accepto suggeriments-.

Segons aquesta llei, qualsevol element de l’aprenentatge serà tractat des de la seva perspectiva més inútil de forma directament proporcional al creixement dels alumnes. Per exemple, si ensenyem la llengua catalana als infants, el contingut d’inutilitat serà incrementat curs a curs fins a aconseguir el seu punt màxim al final de l’etapa escolar. Així, quan l’infant té edat preescolar, se li ensenya a parlar. Parlar té la màxima utilitat, expressar els desitjos, les necessitats, la gana, la son o el fred. Quin descans quan el nen ja es capaç de dir on li fa mal! Després se li ensenyarà a llegir. Continuem en la banda alta de la utilitat. Si no aprenen a llegir, la seva vida serà francament dificultosa, no tant com si no sap parlar, però déu n’hi do. I gairebé al mateix temps ha d’aprendre a escriure. Expressar-se per escrit. Bé! Són coses importants! Gairebé tots els nens petits estan motivats, primer perquè són petits i després perquè el que fan és realment, òbviament, palpablement, important.

Un cop obertes les vies règies del coneixement i la cultura s’haurien d’aprofitar per fomentar la curiositat, el descobriment, les ganes de saber i de passar-s’ho bé en el cas de la lectura i l’expressió personal, la bellesa, la ironia, la reflexió i la crítica en el cas de l’escriptura. En comptes d’això, l’educació va introduint com si fossin importants continguts que entorpeixen, difuminen, oculten els veritables objectius de l’educació. La gramàtica. Caçar adverbis, dissecar sintagmes, memoritzar conjugacions o flexionar adjectius són continguts prou profitosos sempre i quan es posin al servei del que interessa, i el que interessa és expressar-se. Comptar les síl·labes dels versos, distingir una antítesi d’un oxímoron i aquest d’una paradoxa, trobar la cesura en el vers alexandrí o apreciar la presència de l’asíndeton –és una antítesi això?- són delícies gairebé maníaques si no estan posades al servei del gaudi de la poesia, de la mateixa manera que analitzar la pinzellada de Van Gogh és del gènere idiota si no ets capaç d’apreciar la pintura sencera i de fruir-ne.

D’alguna manera la llei de la progressiva inutilitat es visualitza cada dia quan les primeres paraules dels nostres nens són celebrades com un esdeveniment de primera magnitud i les primeres lletres són mostrades amb orgull, penjades als murals de les aules o compartides a les xarxes socials i, en canvi, hem de reconèixer que poca gent mostra amb orgull els discursos o els textos espontanis dels seus fills de catorze anys. Convertim l’expressió en una tasca escolar, la banalitzem, la matem. Això sí, tot objectivat amb un set coma trenta-dos.