La màquina de traduir

El recurs i anul·lació posterior del decret català sobre la pobresa energètica per part del Tribunal Constitucional del nostre benvolgut estat, ha tornat a posar en evidència com som presoners de les paraules. Perquè, de les sentències de l’alt tribunal podríem deduir que està absolutament prohibit robar menjar encara que et moris de gana o deixar de pagar la llum si estàs a l’atur i no trobes feina. Legal? Probablement. Just? Jo en tinc els meus dubtes. Sobretot quan altres sentències del mateix rang permeten no abonar els cobraments indeguts per clàusules sòl de les hipoteques mentre es presenten recursos i més recursos per part dels bancs afectats, tenir diners a Panamà per pagar menys impostos si es declaren o es té una bona excusa que emboliqui la troca, o obtenir adjudicacions d’obra pública de formes que podríem qualificar com peculiars i no haver de tornar al estat els diners aconseguits o repartits a amics, parents i coneguts.

Tot això evidencia que, en una situació com l’actual on el que mana és la interpretació literal o literària de la llei, el poder està en mans de qui té la màquina de traduir. Una màquina de traduir les lleis que, pel que sembla, s’ha deixat en mans del poder judicial. Greu error ja que aquest poder no és representatiu en termes democràtics i, a més, veu desvirtuada la seva condició constitucional de “sentenciador”, és a dir, d’aplicador de lleis que altres, en ús de la seva representativitat, han pensat, discutit, redactat i intencionat en nom de tots nosaltres. I que ells haurien de traduir quan apareguin interpretacions diferents i fins i tot contradictòries.

Només cal passejar pel Diccionario de la Real Academia per comprovar que, en la seva edició de l’any 1984 (la que tinc jo, plenament constitucional) definia el concepte independència com “Libertad, autonomia, y especialmente la de un Estado que no es tributario ni depende de otro”. És a dir, equiparant independència i autonomia, a la qual, per cert, definia com “Estado y condición del pueblo que goza de entera independencia politica”. Una definició que signaria qualsevol redactor o votant del nostre estatut d’autonomia, no?

Definicions, però, que els gestors de la màquina de traduir acadèmica s’han afanyat a modificar, sense fer soroll, aquests darrers temps. Convertint la traducció anterior d’independència en un lacònic “Libertad, especialmente la de un Estado que no es tributario ni depende de otro.” I la d’autonomia en un maquiavèl·lic “Potestad que dentro de un Estado tienen municipios, provincias, regiones u otras entidades, para regirse mediante normas y órganos de gobierno propios”. Equiparant el municipi amb el club de futbol de la seva localitat. I a veure qui és ara capaç de fer algun raonament o construir algun sil·logisme a partir d’aquí.

Per això insisteixo en la meva percepció de l’ús incorrecte de la màquina de traduir i la necessitat de baixar-hi les actualitzacions democràtiques que calgui per tenir-la al dia.

Podem acceptar que la feina ingent de la transició democràtica va obligar a fer les coses una mica cuita corrents i sense massa finor? Poden acceptar els polítics que han passat pel poder, que van utilitzar la màquina de traduir en benefici propi i dels seus amics? Pot acceptar el PP actual que -per mandra, incapacitat o feina fent i pagant reformes- ha posat la màquina en mans d’uns magistrats que actuen al marge de la política i amb criteris no sempre coincidents i lògics? Oi que sí? I que no passaria res?. Errors o deixadeses estan per ser corregits. Però, si us plau, corregiu-los. Corregim-los.

Els editors solen recórrer a edicions prínceps quan volen rigor en una publicació. Fem-ne una de tota la nostra legislació, eliminant les anades i vingudes a què l’han sotmès els governs amb disposicions transitòries, addendes, esmenes i demés viaranys que avui donen peu a diferents i no sempre coincidents traduccions. Per la tranquil·litat dels ciutadans. Perquè ningú pugui treure d’un B.O.E. empolsinat del temps de Landelino Lavilla, una disposició que permeti escapar a allò que avui creiem que és just. O retardar pels segles dels segles un judici sobre uns fets clarament irregulars.

I, sobretot, retornem la màquina de traduir allà on s’hauria d’haver quedat. A les institucions democràtiques electes, encarregades de redactar i normativitzar els anhels dels ciutadans. Que siguin elles les que determinin si una família en atur i sense recursos està obligada a passar fred perquè un govern central, gelós del seu poder, no suporta que una comunitat autònoma deixi de posar pernil de gla a les seves recepcions per pagar els rebuts de la llum d’aquella família. Uns rebuts enrevessats, que ningú entén si no fa un màster, però que tothom ha de pagar abans de rondinar. O potser no hi ha ara una companyia elèctrica que fa bandera social del “ja pagarà quan hàgim aclarit el tema”?