Del miracle de Sant Joan a la gràcia de la Mare de Déu

Va ser l’exconsellera Irene Rigau qui va batejar com a miracle de Sant Joan aquells aprovats en convocatòria extraordinària del juny. Es donava el cas que alumnes amb el curs suspès el dia quinze, el tenien aprovat el dia vint-i-u. Com passa sovint, la llei educativa del moment era la que possibilitava aquesta transformació, una llei que havia eliminat els exàmens de setembre com a cosa del passat, com a arcaisme obsolet enmig de proclames a la modernitat. Ara ja fa cinc anys, si no m’equivoco, que no és així. Els alumnes tornaran a aparèixer per l’escola abans que comenci el curs per presentar-se a exàmens i poder gaudir d’una altra oportunitat per aprovar. La normativa actual preveu que sigui necessari haver realitzat un treball de recuperació durant l’estiu, amb la qual cosa aconseguim justificar que l’aprovat -o el notable o l’excel·lent- de setembre no sembli un miracle d’alguna mare de déu trobada, sinó el fruit d’un esforç que durant el curs no va existir o no va reeixir.

No puc ser excessivament crític amb els exàmens de setembre, malgrat que no sóc un defensor de la cultura de l’esforç –si no és que estem parlant d’halterofília o coses per l’estil. Recordo la meva pròpia experiència com a estudiant i com em va ajudar haver de treure’m de sobre unes matemàtiques i una física. No cal dir que jo no era precisament un alumne estel·lar; les hormones feien estralls en el meu cervell –com en el de qualsevol adolescent- ja prou acostumat a la droperia i sense la capacitat encara per veure-hi més enllà de l’instant immediat. En aquella època llunyana, la distracció no era la cacera de pokémons –estúpidament demonitzada- sinó la música, el carrer o el sofà de casa sense cap més pretensió. (Tranquils, jo mateix ja m’adono de com sona de vell tot això). Aquell estiu, vaig fer una cosa completament nova, inesperada i que ja m’ha acompanyat sempre. Vaig organitzar-me un horari i em vaig disciplinar. Aquesta decisió transcendental provocà una altra novetat en el meu estat cerebral: vaig estudiar. Per primer cop. Una hora cada dia. Després de dinar, quan els pobles de la franja es solsen sota el sol i la migdiada es fa pràcticament obligada. Gairebé se’m va fer agradable veure com problemes que ni tan sols entenia per on anaven al mes de juny, queien als meus peus amb una facilitat insultant pel sol fet d’haver-hi dedicat una estona. Al final va resultar que tenien raó, calia estudiar. Al setembre vaig treure un cinc pelat a matemàtiques però un nou excels en física, la qualificació de la qual em sento més orgullós de tota la meva vida acadèmica.

El director de l’escola, fidel als coneixements establerts sobre la meva persona, em va preguntar que com m’ho havia fet per treure un nou sense donar un pal a l’aigua. No em vaig molestar en corregir el seu error, per mi, podia pensar el que li vingués de gust.

Ja sé que la meva experiència no es pot generalitzar i que per a molts alumnes i moltes famílies, els exàmens de setembre continuen essent una molèstia, una despesa en professors particulars i acadèmies i un maldecap per haver de presentar uns treballs. D’acord. Però si no es fessin, la inutilitat de la convocatòria extraordinària estaria garantida. Tornar a avaluar al juny no tenia cap sentit. En canvi, fer-ho al setembre permet que potser algú es reorganitzi i faci algun canvi més significatiu. Ves a saber, d’aquí a pocs dies ho comprovaré.