El triomf de l’estultícia

Però a veure, què ens està passant? S’ha tornat tothom toix de cop i volta? Ha esclatat una epidèmia mundial de niciesa? Fem un recompte ràpid; els britànics són enganyats descaradament a l’hora de prendre una decisió política, els ianquis coquetegen dia sí, dia també, amb un embuster reconegut, els populismes de tots els signes desperten per tota Europa, els colombians rebutgen la pau amb arguments que apel·len a les pors més estupiditzants possibles… I en política propera veiem el socialisme immolar-se als altars del liberalisme, primer a Grècia, després a França i ara a Espanya, mentres els corruptes burgesos d’ordre de tota la vida diuen que faran una revolució i -encara que sembli impossible- un respectable nombre de catalans posa la seva fe en ells. Hem perdut tots plegats la capacitat de crítica? Se’ns ha atrofiat el cervell? És pel que mengem? Però és que ningú ha anat a escola les últimes quatre dècades?

No, clar. Estem davant les que s’han proclamat com les generacions més ben preparades de la història, els ciutadans que han gaudit d’escolarització plena, els que van deixar l’analfabetisme allà on jau l’arada romana, la tuberculosi i el gasògen. Tots sabem llegir i escriure i no només això, alguns governs encara, de tant en tant, ens retreuen que hem estudiat massa, que hi ha un excés de titulats superiors. I ara, hom es pregunta: llavors, preparats per a què? Quina és la veritable funció de l’escola en la nostra societat?

Digueu-me excèntric si voleu, però si considerem fredament la qüestió -o sigui, observant les conductes en comptes de llegint proclames benintencionades- crec que haurem de convenir que la primera i fonamental funció de l’escola és la custòdia dels menors per a que els pares puguin produir sense destorbs unes quantes hores al dia. La segona -i no menys important- preparar les noves generacions de consumidors i mà d’obra disponible. La resta és literatura.

I si ho entenem així, comprendrem els currículums absurds i repetitius, els deures per casa -no menys absurds i repetitius-, l’impuls reflex compulsiu per eliminar o adulterar la filosofia, el menyspreu sistemàtic de les humanitats o, en un gir definitori del capitalisme actual que tendeix a incorporar els seus possibles enemics abans que a eliminar-los, l’interès de corporacions poc sospitoses de desitjar una ciutadania crítica -com ara La Caixa- per finançar projectes i liderar la innovació educativa. Alerta, quan el producte és de franc -i en educació ho és en un noranta-cinc per cent pel cap baix- és que el producte ets tu.

Demà els meus alumnes llegiran l’entrevista a Marina Garcés que publicava el diari Ara. Potser ells no ho veuen així.