La veritat, no estic d’humor

El cert és que ja donava per perdut que l’educació es considerés una estructura d’estat, però com que somniar surt de franc i el govern es veu que no va prou bé de calers, ara es dedica precisament a això, a fer volar coloms i veure com passen i què bonics que queden i com seria de fantàstica una vida en colors pastel. A aquesta missió al·lucinògena hi dedica tots els recursos mentals disponibles; se li encomana al consell escolar de Catalunya i es preveu iniciar un debat amb unes cent mil persones. Que ja posats, podrien penjar-ho a Internet i que tothom hi participés lliurement o convocar un concurs d’idees o fer-ne un programa baratet per la tv3 i que la Ivana Miño i l’Albert Om es passegessin pel país preguntant a la gent que com ho veuen tot plegat. Sembla ben bé que la intenció és crear una olla de grills i veure’ls cantar i discutir i teoritzar per crear un projecte celestial que mai es durà a terme perquè no ens deixen els de Madrid; que si ens deixessin… ui, ui, això seria… La veritat, no estic d’humor.

Les primeres propostes ens regalen idees com ara allargar l’educació obligatòria fins als divuit anys per un extrem i des dels dos per l’altre. Em sembla sentir els aplaudiments des de Salses fins a Guardamar. Com si em volguessin donar la raó al que escrivia tot just fa una setmana, la funció de l’escola itaquesa serà la custòdia dels menors per a que els pares puguin treballar en parcs d’atraccions i casinos sense destorbs. Conciliació? Baixes maternals i paternals homologables als països europeus? Ni parlar-ne. Més escola. Són matemàtiques pures. Una baixa és un sou gastat per a un infant. Una escola és un sou per a trenta. L’altra proposta que ens arriba és la obligatorietat del coneixement de l’anglès per als mestres. Suposo que serà per donar classes en anglès sense abandonar el castellà per raons òbvies ni el català per sentit comú. Tindria gràcia arribar a Ítaca i aplicar el projecte educatiu de Ciutadans, no trobeu?

Però en paral·lel als focs d’artifici, als grans plans virtuals per a un futur també virtual, transcorre una existència monòtona, avorrida, grisa i desagradable. Se’n diu realitat i té fama de conyàs. En aquesta vulgaritat de món real resulta que Catalunya està a la cua d’Europa en despesa educativa, fins i tot a la cua d’Espanya. Segons la Fundació Bofill ens situaríem al nivell de Perú, Laos o Guatemala. Això sí, amb més glamour, amb projectes súper innovadors, amb noves exigències al professorat per a que facin el mateix, o més, amb menys. La innovació que podria revolucionar el món educatiu català seria destinar a aquesta partida el que ja preveu la llei Catalana d’Educació, un discret 6%. Seria més del doble! Complir la llei ja seria una fita tan genial, que em seria igual si estàvem a Ítaca, a mig camí de Ciutadella o a la desembocadura del Besòs. La lenta i tossuda realitat és que el vaixell fa aigües, però reconèixer-ho seria un acte d’humiliació massa insuportable per la burgesa i benpensant societat de l’exaltació patriòtica i el xalet a la Cerdanya; millor seguim endavant, fent els mapes de les terres que no hem conquerit encara, de victòria en victòria fins a la derrota final.