Govern espanyol

L'enèsima escapolida

Mariano Rajoy sortint del tanatori municipal de València després del funeral per Rita Barberá. ACN/ José Soler

Mariano Rajoy sortint del tanatori municipal de València després del funeral per Rita Barberá. ACN/ José Soler

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Al final, haurem de reconèixer que el PP de Mariano Rajoy –el d’Aznar era molt més dogmàtic i orgullós- està aprenent molt ràpid a gestionar la seva situació de majoria relativa. Una situació que els havia de ser incòmoda i complexa però que, amanida amb les pertinents dosi de cinisme, “marianisme” i oportunisme, no sembla que els inquieti excessivament.

De fet, el primer objectiu que va anunciar Rajoy un cop investit, el dels pressupostos que consideraven inicialment irrenunciables, sembla que ja està ben encarrilat. N’hi ha hagut prou amb la insinuació d’unes eleccions generals –aquelles terceres de les que no volien sentir parlar- perquè les postures de l’oposició perdessin unanimitat i tothom donés per feta, com a mínim, l’abstenció del PSOE que els hi donaria llum verda. Però el PP està crescut. I no n’ha tingut prou amb això. Ha volgut impressionar als ciutadans i votants, deixant anar la possibilitat d’una pròrroga dels pressupostos d’enguany –aquells que va aprovar corre cuita abans de convocar les primeres eleccions- que li permetria preparar els comptes amb més calma i negociant amb tothom per, quan tingués les coses clares, modificar-los per via parlamentària. Posant novament al PSOE i al conjunt de l’oposició en la tessitura de votar en contra d’uns números pactats amb ells mateixos. Cal treure’s el barret. La jugada és mestra. Qualsevol de les alternatives que l’oposició presenti per fer-ho fracassar, està condemnada a ser vista pels votants com una rabieta contra l’actuació d’un partit seriós i responsable i, per tant, com un argument més per votar Rajoy o seguir votant-lo.

I és que el PP de Mariano Rajoy és mestre en nedar i guardar la roba. En dir una cosa i fer-ne una altra. Això sí, tot dient que si ho fa així, és per culpa dels altres que actuen en contra seu només per venjança i sense que els importi un rave el bé comú. Per això, no ha tingut cap escrúpol en anunciar un govern dialogant –fins i tot posant una oficina a Barcelona per la negociadora Saenz de Santamaria- mentre al Congrés feia aprovar el suplicatori contra l’ex-conseller Oms que suposa tenir al sector nacionalista català en peu de guerra o, en el millor dels casos pel PP, dividit entre radicals i soferts. Dues situacions que li permetran pregonar la seva granítica voluntat de diàleg enfront uns rivals que en parlen molt però, quan arriba el moment de la veritat, fan un pas enrere. O al costat, tant se val.

I si el govern no se’n surt del tot, sempre li queden els jutges. Potser per això, quan al Congrés de Madrid l’oposició aconsegueix unanimitat i aprova la derogació de la LOMCE per anar a una llei d’educació menys retrògrada, el PP no s’està de presentar un recurs. Segons ell, perquè així podrà dialogar i negociar millor amb aquesta oposició que actua de forma visceral carregant-se tota la llei en comptes de salvar-ne els aspectes positius que, segons ells, son la majoria. Però en el fons, està tranquil. Intueix –o sap- que els magistrats tornaran a posar –com han fet durant tota la “legislatura en funcions”- la legalitat per damunt de la legitimitat. Aquell vell aforisme que els ha permès dur als tribunals als polítics que han posat segons quines urnes legítimes mentre aprovaven, per exemple, pagar indemnitzacions multimilionàries legals a empreses energètiques amb les excuses més puerils.

I ara ho rematen amb l’esperpèntic espectacle de la agonia, mort, vetlla i enterrament de Rita Barberà. Foragitada del seu partit i enviada a un fosc racó del Senat, no han tardat ni vint-i-quatre hores en vendre la moto de que ho varen fer pel seu bé. Per evitar-li el circ mediàtic a que la sotmetien els mitjans de comunicació afins a una oposició que, segons ells, també la va crucificar. I tot plegat, per haver blanquejat mil euros del seu partit, falta que els detractors que cobren milions de Veneçuela o dels fons europeus, han convertit en pecat mortal i delicte de lesa majestat. Com si les trames de corrupció sorgissin del no res, a imatge d’aquell cabdell de llana que, a còpia de rodar per la panera, acaba fet un manyoc impossible de descabdellar.

En resum. El PP ha aprés la lliçó. Es tracta de seguir amb la línia d’actuació de quan estaven “en funcions”. Perquè per ells, pel que sembla, només hi ha una forma de governar. Amb majoria absoluta. Tot el demès, son tràngols que dóna la vida i dels que cal escapolir-se a qualsevol preu. Però no sempre quan abans millor. Sobretot si tens la capacitat de fer dels obstacles, graons on enfilar-te per seguir pujant.

Com entendre sinó que, just encetada una legislatura que alguns segueixen entestats en qualificar de difícil, Mariano Rajoy anunciï la seva voluntat de seguir tallant el bacallà al PP i a Espanya? Quan frau Merkel li va dir a Rajoy que tenia pell d’elefant, sabia bé el que es deia. En tots els sentits.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local