Sense notícies de Gurb

El procés independentista passa per hores difícils. Ignoro si baixes o no. Però el cert és que l’enquesta prenadalenca sobre les intencions de vot dels catalans de cara a unes hipotètiques eleccions, amb el “sorpasso” d’Esquerra Republicana no van ser cap Traquimazin per les files ex-convergents del PDCAT que veuen com, quasi consumit l’any de coll que els va donar Puigdemont per reconstruir el partit, no acaben de sortir-se’n del repte.

A un altre nivell, l’enquesta postnadalenca sobre el comportament dels catalans enfront l’hipotètic referèndum que venia a demostrar que, tot i que hi ha una clara voluntat de fer-lo, i de fer-lo de forma acordada amb el govern central, si aquesta voluntat s’acabés materialitzant, seria per dur-nos a una mena d’empat tècnic que probablement s’hauria de decidir a la tanda de penals.

I clar, en aquesta tessitura, el PDCAT busca una pròrroga, o un segon partit que li permeti guanyar temps. Amb una reedició a nivell català del Junts pel sí actual, per poder afrontar els primers mesos de la suposada independència que ens hauria de dur el desitjat referèndum. I aquí és on, per naps o per cols, no acaba de trobar el seu Gurb, aquell extraterrestre fruit de la imaginació d’Eduardo Mendoza que conduïa la nau espaial com ningú.

Perquè la primera opció des del encara avui partit majoritari, era clara. Si Puigdemont ens du a la independència, que sigui el mateix Puigdemont qui piloti la nau en el seu enlairament. Però resulta que l’ex-alcalde gironí diu que ja en té prou, que ell es va oferir a fer una feina i que, quan l’acabi, vol tornar a casa.

La segona opció tampoc ha acabat de quallar. Tornar al ex-president Mas un cop escombrat, a les eleccions constituents, l’escull de les CUP que va obligar-lo a fer el popular “pas al costat”, tampoc es veu viable. Tant per la intenció expressada pel propi polític, sincerament o no, de quedar-se a casa, com per la imputació a què l’ha sotmès el poder judicial de l’estat central i que empatollaria el procés. Un inconvenient que es fa extensiu a una altra opció que es podria apuntar. La de l’ex-conseller Francesc Oms, actual home fort a Madrid, màrtir de l’odi centralista i possible candidat. Opció que, de mantenir-se l’enfrontament desobedient amb Madrid, caldria situar per darrera de la de la presidenta del Parlament Carme Forcadell i de la vicepresidenta Neus Munté.

Però, d’aquest reguitzell de propostes més o menys realistes, en destaca un fet, probablement derivat de la pròpia necessitat. Pràcticament totes venen de les files del PDCAT. Encara que qui es juga les garrofes és Catalunya i, amb ella, la coalició que en aquests moments pilota el vaixell, és a dir, Junts pel Sí.

Per què, mentre el PDCAT llença globus sonda i és matxucat per la galàxia judicial i mediàtica de Mariano Rajoy, Oriol Junqueras, com en general Esquerra Republicana, calla?. O fa declaracions en abstracte sobre el procés més que sobre com pensa fer-lo realitat?. O es reuneix amb Soraya Sáenz de Santamaria per rebre, amb el millor dels seus somriures, un no com una catedral a la consulta?. Però es reuneix, mentre el seu cap manté la intenció de no anar a la reunió de presidents autonòmics, en el que sembla una clara escenificació de la vella tàctica del policia bo i el policia dolent. O canvia a Tardà per Rufián per centrant-se en la política social del govern de Rajoy i fer col·lateral el tema de la independència?. O intenta aconseguir que li aprovin els pressupostos, principal tasca del departament que presideix, tot i les picabaralles que tenen, dia si i dia també, les CUP i el president Puigdemont?.

Algú té dubtes de qui és el buscat Gurb? Perquè, tot i que està més clar que l’aigua que el final de la història és obert, que a hores d’ara ningú pot saber com acabarà tot plegat, els exploradors de la realitat apunten que Gurb té panxeta, porta barba, és de verb fàcil i resulta difícil barallar-se amb ell amb les formes tertulianes habituals.

Queda per saber si en Gurb està disposat a jugar-se-la a Tot o Res –per cert, programa que ha substituït, potser de forma premonitòria, al Gran Dictat- en un hipotètic referèndum que, números canten, pot acabar perdent.