Tot està per fer. Tot és possible?

Manllevo la frase del poeta Martí i Pol per parlar de la vegueria Penedès. Partint-la en dues parts a la vista de la situació que estem vivint.

Perquè, ni que sigui pel punt de partença de la nostra vegueria, la vuitena, és evident que tot està per fer.

Les altres set unitats territorials, aprofitant la seva configuració geogràfica, tenen un lleuger vent a favor que les permet avançar. El de concentrar tot el seu territori en el si d’una mateixa província. Nosaltres, per contra, estem a cavall de Barcelona i Tarragona, fet que ens ubica en una línia de sortida absolutament diferent de les altres i en la qual per tant –si més no si ens atenem a l’ordre constitucional i legal vigent- hem de començar a fer camí per una via i un territori mai transitats i, conseqüentment, plens d’incògnites. Però, a la vegada, una via i un territori estimulants i prometedors en els que, insisteixo, tot està per fer.

Estem doncs en una situació amb la qual molts artistes, pensadors o intel·lectuals somnien cada dia. La de poder obrir un camí nou i mai explorat en un món ignot pel que els altres els podran seguir. La de formular hipòtesi, plans de treball, esquemes organitzatius o pautes de conducta absolutament noves. Sense més lligams amb el passat que aquells que la raó ens dicti com a necessaris i convenients i, per tant, conservables. Tot està doncs per fer. No per adaptar, per ajustar o per retocar sinó per fer. Un repte absolutament apassionant.

Però aquest repte derivat de l’aprovació pel Parlament de Catalunya de la vuitena vegueria com a forma d’articular el nostre territori, suposa convertir la segona part de la frase del poeta en una pregunta: Tot és possible? Perquè la realitat en què estem immersos ens demostra dia rere dia que voler i poder no van forçosament de bracet. Que la voluntat de la majoria no és el que sempre acaba triomfant. Que les voluntats no son  sempre roques inamovibles que s’enfronten impàvides a les adversitats. I que fins i tot el que hom acaba definint com a voluntat, no sempre és fruit de la reflexió i l’anàlisi, sotmesa com està a la tirania de les opinions induïdes. Lamentablement, doncs, no sembla que tot sigui possible.

Bàsicament, per l’acció decidida i més o menys contundent dels adversaris, però també a voltes –i això és més greu- per la pròpia acció dels teòrics defensors de l’exercici de la llibertat de buscar noves formes de viure i actuar.

No deixa de ser curiós, des d’aquest enfocament, que el primer debat que suscita la flamant vuitena vegueria sigui el de la capitalitat. Encara no sabem si ens servirà per articular lliurement i independent el nostre territori o si s’haurà de plegar a una voluntat o necessitat superior, i ja estem barallant-nos per tenir una bandera plantada aquí o allà. I el que encara és més paradoxal, que ningú qüestioni si en temps de xarxes socials, decisions assembleàries i poder difuminat, cal seguir amb l’esquema centralitzat que va dur la capital del regne d’Espanya a Madrid per raons estrictes d’equidistància en el conjunt del territori. Per què neguem, ja d’entrada, a qualsevol dels nostres pobles la possibilitat de ser la capital que en el seu moment tingué Washington? Per què seguim mantenint vigent el criteri demogràfic del peix gros aclaparant al petit?

Aquest és només un exemple –el primer que ha sorgit- d’una dinàmica que hauríem de bandejar. La de preferir el boig conegut. Cert que hem funcionat molts anys d’una determinada manera, però això no ha de donar patent de cors a ningú per mantenir-ho indefinidament. Les coses bones també son millorables. I alguns cops, no pel camí de l’evolució més o menys espontània, sinó pel del canvi radical. El que planteja hipòtesi arriscades de futur incert. Perquè, no ens enganyem, els grans fracassos de la humanitat no han vingut tant de les idees equivocades i qui les plantejava, com de la incapacitat seva i dels contraris de reconèixer a temps que s’havia agafat un camí incorrecte.

Al meu modest entendre, si la vegueria Penedès no serveix de camp de proves per models organitzatius, funcionals i conceptuals, i es converteix en una calca dels models actuals, es diguin província, diputació, mancomunitat, consorci o sumsum corda, haurem perdut una oportunitat de ser aquell país que, segons cantava Raimon, ja anàvem fent.