Inhabilitació en diferit

Cal reconèixer que la gent del PP són veritables artistes en això de trobar expressions, accions o arguments que dissimulen, amaguen o emboliquen el que nosaltres havíem entès sempre què volia dir, obtenir o significar allò que era motiu de la nostra reflexió.

Però ara, si m’aturo a reflexionar, haig d’admetre que quan el senyor Margalló diu que ell va proposar al consell de ministres recuperar per 24 hores el control dels Mossos d’Esquadra, ordenar-los que aturessin la consulta del 9-N i, l’endemà, tornar-ne la competència a la Generalitat mentre obrien negociacions, no estava proposant un cop d’estat. Si més no, un cop d’estat com els que solien practicar els nostres militars des de sempre. Amb la variant d’entrar o no a cavall al Congrés, de prohibir o no les Mancomunitats, o de demanar o no ajut als amics alemanys. Ni que fos en forma d’homes de negre. El que ell està proposant és una “correcció millorativa” dels mecanismes democràtics que permeti fer passar per l’adreçador als díscols que han gosat pensar en la seva independència.

Com també haig d’admetre, si no vull sentir immediatament l’acusació del malfiat, que la presència d’un ambaixador –el que sigui i on sigui- a tots els actes que facin els representants de la Generalitat a l’estranger pot estar motivada per la voluntat del govern central d’aprendre d’allò que diu el representant català o de posar-li a la seva disposició una persona qualificada per assessorar-lo en els perills de la política internacional, evitar-li ridículs com el de Donald Trump a l’hora de cantar les excel·lències del seu estimat FBI, o prevenir situacions futures com les que ara viu el PP pel seu mal cap per deixar que corruptes i alts càrrecs es reunissin en solitari, sense un tercer que pogués certificar la versió de l’alt càrrec davant del jutge.

Però el cas més flagrant de l’art de nedar despullat i sortir de l’aigua vestit amb la roba de l’altre ens arriba novament del Tribunal Constitucional. De qui sinó?

Perquè el PP acaba de rebre en safata de plata l’enèsima ajuda judicial en la lluita contra els pèrfids secessionistes. En forma de resolució en la qual, desprès de set anys, es dóna la raó al recurs interposat en el seu moment contra la llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya, que per tant passa a engruixir la carpeta de les inconstitucionalitats. Un recurs interposat –oh casualitat!!- pel PSOE de Rodríguez Zapatero que ara diu, per boca d’un dels candidats a la secretaria general del partit, que potser la consulta podria ser legal. Una maniobra que dóna peu a un argumentari que pot embolicar la troca d’allò més, a les portes d’unes eleccions internes al partit de Pablo Iglesias (el de la barba, no el de la cua), significant la seva trencadissa en bocins i, per tant, la seva pèrdua de pes específic en el panorama polític.

D’aquí que hagi d’insistir, des de la imparcialitat forçada, en reconèixer aquesta capacitat del PP per transformar un gripau en una princesa i un raig de sol travessant els núvols en una molèstia per la nostra visió.

I és que, qui sinó ells podia transformar el manteniment de sou i feina d’un corrupte declarat com Bárcenas en una “indemnització en diferit” o els sobresous i abusos d’altres corruptes com Rato i companyia instal·lats en un banc, en “complements salarials de lliure disposició”? Perquè proves, ens en sobraven. Ells foren qui transformaren una caiguda en picat de l’economia en una “desacceleració relativament brusca”, l’òvul just fecundat en un “nasciturus”, el mausoleu franquista del Valle de los Caidos en un “monument a la memòria” o una reunió al despatx del secretari del ministre en una “visita de cortesia per felicitar-lo pel seu nomenament”.

I no satisfets amb això, ara recuperen l’esperit d’aquella “indemnització en diferit” que es va inventar la senyora Cospedal i ens invaliden la llei de consultes que fa set anys, set, que dormia als prestatges del Constitucional i que, pel que sembla, el senyor Conde Pumpido va trobar en un calaix de quan feia de fiscal general i va haver d’informar-ne. Una llei i un recurs dels que ni el propi Zapatero -que el va impulsar- se’n recordava. I, a més, de propina, declara inconstitucional el Comissionat per a la Transició Nacional catalana que ha estat impulsant el procés sobiranista. És a dir, que inhabilita “en diferit” al Consell Assessor creat el 2013. Com diria l’il·lustre defenestrat Federico Trillo: “Manda huevos”.

Perquè, vist el cinisme i el poc respecte per la lògica que han demostrat, no m’estranyaria que un dia d’aquests ens sorprenguessin amb una nova “ribotada” a l’Estatut fruit d’algun recurs oblidat o trobessin algun article del codi penal que els permetés invalidar la presidència de Jordi Pujol, també en diferit. O que acabem tots increpats i investigats per no haver sabut veure com ens enganyaven els polítics.

No rigueu. Es possible. O no vàreu veure com l’ex-president valencià Francesc Camps increpava a una diputada dient-li que si hi havia hagut malversació en el tema dels barracons escolars, la seva obligació era haver-ho denunciat, ja que era mestra, que ell ja tenia prou feina fent tot el que feia. Només li va faltar dir que ella també era culpable de tot allò. En diferit, naturalment.

I, per cert, no aneu a buscar informació d’aquesta darrera atzagaiada. El vostre ordinador perilla. Surten avisos de bloqueig que no fan pensar res de bo. Clar que potser no siguin amenaces i tot plegat sigui una campanya per preservar la veritat. Que el senyor Camps ja ha dit que vol tornar a la política quan es demostri la seva innocència. Per fer un homenatge a Rita Barberà. En diferit.