I ara què?

Ja hem deixat enrere la moció de censura que Pablo Iglesias va presentar contra el govern de Mariano Rajoy. I ho hem fet amb el resultat que tothom preveia des del primer dia. Insuficiència de vots pel partit morat i evidència de minoria per la coalició governant de Ciutadans i el Partit Popular. Tot portaria doncs a pensar que res ha canviat i que tot segueix girant a la mateixa roda de sempre.

Doncs no. Per una vegada, permeteu-me que trenqui el meu escepticisme i albiri, com cantava Raimon, una mica de llum en la tenebra. Perquè jo he cregut veure en aquests dos dies de debat parlamentari, algunes espurnes de canvi que poden portar modificacions importants en els panorames d’aquesta Espanya de les nostres penes.

La primera és que, a hores d’ara, l’entesa entre Podemos i PSOE no sembla una missió impossible. La victòria de Pedro Sánchez a les primàries del partit sembla haver demostrat que el PSOE (les bases) no està per la resignació i la submissió al passat. La pujada de Pablo Iglesias a la tribuna d’oradors en tant que candidat impossible a la presidència del govern, sembla haver demostrar un cert realisme del partit hereu del 15-M. I aneu a saber perquè, això m’ha recordat que, en el santoral, Sant Pau i Sant Pere (o Sant Pere i Sant Pau), tot i els seus orígens i trajectòria diferents, han acabat anant de bracet.

Un fet m’ha semblat especialment significatiu. Que un candidat a la presidència del govern hagi agafat el brau de Catalunya per les banyes i, des de la discrepància, hagi mostrat la disposició a parlar del tema. A buscar coincidències i, a partir d’elles, possibles solucions transaccionals que deixin a les dues parts en litigi raonablement satisfetes. Que hagi acceptat, com a punt de partença, la legitimitat del dret a decidir, oferint una alternativa al tancament entossudit del PP i Ciutadans en el si de la constitució actual. Perquè això significa que, com a mínim, s’accepta una incomoditat o desajustament d’aquesta situació actual i una possible existència d’alternatives. Difícils? Sí, però no impossibles. Si més no d’entrada.

Un plantejament que, de retruc, va permetre a Joan Tardà fer, des de la tribuna del Parlament de Madrid, aquell discurs que se li nega reiteradament al president Puigdemont, exigint-li rendició prèvia, acatament del debat i la vergonya de la votació final de rebuig que va haver de patir Ibarretxe fa uns anys. Doncs ves per on, per obra i gràcia d’una moció de censura aparentment innòcua i inútil, els arguments i sil·logismes autodeterministes i independentistes han entrat al diari de sessions. Sense patir cap humiliació posterior i com una opció més de futur.

Però no ha acabat aquí la cosa. Perquè ves per on, en aquell mateix hemicicle es va sentir una reflexió que hauria d’haver-se fet al Parlament de Catalunya on, fins avui, no s’ha escoltat obertament. Catalunya Si Que Es Pot, curiosament afí a Podemos, va llençar el seu envit català tot fitant als ulls a Esquerra Republicana i al PSC. Xavier Domenech va obrir la porta a un acord entre aquestes tres forces polítiques per obtenir el mateix que Pablo Iglesias havia ofert obertament al PSOE (i discretament imagino que també a ERC i altres forces nacionalistes). La possibilitat de fer un govern alternatiu prou ampli i sòlid com per derrotar l’immobilisme imperant i emprendre la reforma –i si cal el redisseny- de la realitat política espanyola i catalana.

En un i altre cas, l’aritmètica parlamentària sembla estar a favor de les propostes. I al costat d’això, la successió d’eleccions i votacions sembla demostrar l’esgotament de les opcions governants que, a Madrid i a Barcelona, semblen entestades en negar l’evidència que han arribat al seu sostre. O potser el PP seguirà pidolant a cada votació un o dos vots a canvi de contraprestacions milionàries mentre fa magarrufes a Ciutadans? O potser el govern català vol seguir resant a la Moreneta cada cop que ha de negociar amb les Cup o amb Catalunya Sí Que Es Pot, mentre creix el recel mutu dels dos partits que el formen?

Ni que només fos per eficàcia, caldria experimentar aquestes noves propostes que, com a mínim, generen il·lusió en comptes de resignació.

Que poden acabar com el rosari de l’aurora? Cert. Però potser els camins que avui recorrem son òptims. I fins i tot m’atreveixo a preguntar: Són desitjables?

Hem caminat quaranta anys per un camí que semblava bo perquè ens allunyava dels anys de foscor, però ara veiem on ens ha dut. Voleu dir que no podem perdre tres o quatre anys explorant aquesta nova via?

Potser aleshores descobrirem que estar al costat d’Espanya (al costat, no agafats de bracet i menys encara duent-la a coll i bé) és com estar al costat de França o Andorra. I veurem que, a més, el camí recorregut ens ha allunyat dels anys de corrupció que avui anem descobrint i que, no ens enganyem, no podem ja atribuir al franquisme i la seva foscor. Per tant, què toca avui? Crec que torna a tocar canvi. Però un canvi renovador i profund. Amb idees i formes noves. Que de canvis de jaqueta ja n’hem tingut massa en aquests quaranta anys.