El ridícul

És una sensació personal i, per tant, rebatible, discutible i fins i tot menyspreable. Però no em puc estar de posar-la negre sobre blanc. Aquest joc del gat i la rata entre la Generalitat de Catalunya i el govern central de l’estat està arribant a cotes que freguen el ridícul.

No vull entrar a valorar si és per l’existència d’uns plans perfectament definits, argumentats i quantificats o fruit d’una improvisació galopant que té en la voluntat de fer la rosca d’alguns funcionaris amb ganes de pujar en l’escalafó administratiu, un amplificador que n’augmenta la sensació. Exemples en un i altre sentit no en manquen. Des de l’incògnita –fins ara poc valorada i analitzada- sobre el paper dels aparells municipals en l’hipotètic referèndum, vista la capacitat dels alcaldes i corporacions de vetar-ne la celebració a les dependències municipals, fins a la denuncia presentada contra una escola on es representà, al festival fi de curs, “Mar i Cel” o la que demana prohibir l’emissió d’un anunci on apareix una bandera catalana que, sincerament, no he aconseguit veure si és estelada o constitucional. La de les quatre barres, vaja.

El que és més que evident és que estem en una guerra oberta d’impugnacions, denuncies, recursos i demandes d’inhabilitació que poden acabar deixant-nos un embolic considerable que tardarem anys i panys en resoldre. Perquè, no sembla que uns i altres hagin tret cap lliçó de la recent sentència del tribunal d’Estrasburg sobre la del Suprem espanyol que, en el seu dia, varen aplicar al aleshores president del Parlament basc Juan Mari Atutxa per haver rebutjat dissoldre un grup parlamentari com li manava el Tribunal Suprem tot i haver-lo absolt el Tribunal Superior de Justícia del País Basc. Tothom segueix entestat en defensar fins a la mort els seus interessos o els seus plantejaments. Ni que sigui deixant una troca embolicada de accions, contraatacs i maniobres de dissuasió que complica cada cop més el panorama. Pel que té de bomba de rellotgeria que pot esclatar en qualsevol moment i, sobretot, per qualsevol interès. El sainet de la Conselleria de Raúl Romeva n’és un bon exemple amb la sentència que obliga a retirar tant el nom inicial –Conselleria d’Exteriors- que ja havia estat retirat i substituït pel de Conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, com aquesta referència a Afers Exteriors. Per mimetisme lingüístic, diuen, amb el corresponent Ministerio espanyol. Una sentència doncs –si més no en aquest punt- absolutament inútil i, per mi, ridícula. Però que posa el seu gra de sorra per enrarir una mica més l’ambient de les relacions entre Catalunya i Espanya. Com el cas de la reunió de la Junta de Seguretat on es constata que, malgrat dir i insistir des de la caverna de Madrid en el superior grau de radicalització islàmica de Catalunya, l’organisme fa anys que no es reuneix. Ara, quan s’opta per fer-ho, ni que sigui per magnificar o amagar (segons qui en parli) el greuge comparatiu als mossos d’esquadra enfront la ertzaintza, s’enceta un estira i arronsa... sobre la data de celebració. Amb posició inicial ferma d’una Generalitat que acaba acceptant tàcitament una certa negociació en funció de l’agenda del ministre del ram.

Enfront això, sobten i fins i tot donen una certa enveja, actituds com la del president Macron a França. Canviant d’una tacada, en dos dies i aparentment sense que li tremoli el pols, quatre ministres i una colla d’alts càrrecs. Demostrant que una altra forma de fer les coses, més resolutiva i clara, és possible. Que la presumpció d’innocència que tant fem servir a casa nostra, potser cal fer-la servir amb comptagotes. Que una cosa és la cadira i l’altra el dret de cuixa.

Cert que entre el nomenament del primer govern Macron i avui hi ha hagut unes eleccions legislatives, però cal recordar que també hi ha hagut la revelació d’un suposat escàndol, curiosament de finançament. I alguna cosa calia fer-hi si no es volia que el 51% d’abstenció d’aquestes darreres eleccions seguís creixent a les properes. Si no es volia seguir fent el ridícul.

Potser ja seria hora que, a casa nostra, algú es prengués seriosament l’eslògan de moda. Ja sigui en la variant Sí es sí o en la forma No és no. Però que les coses, d’una vegada per totes, siguin el que hem dit que son o seran.