Reflexions de l'estampera

Vilafranca... Necessitava enyorar-te per poder tornar a estimar-te.

T'havia arribat a estimar tant. M'havies fet tant teva. Però jo havia obert fronteres i havia conegut nous horitzons. I quan vaig tornar ja no eres la única. I la Vilafranca del meu cor es reivindicava com la nineta que sempre havia estat dels meus ulls. Volia tornar a enamorar-me però tot era massa contradictori ara que sabia que el món és tant gran. I em vas atrapar de nou, però aquest cop a la força i em vas castigar en un pou, excusant-te de que jo m'havia enamorat d'un altre. Em vas esgotar. I per tu i per altres vaig començar a odiar-te per sentir-me tant miserable on abans em sentia a recer. I finalment vaig marxar. El temps i la distància no ho curen tot però ajuden a veure les coses amb perspectiva.

Però l’última festa major he tornat a estimar-te! A tu, Maria santa, als picarols, la gralla, al Fèlix, a les nits que es fan de dia. Als pastorets, els dinars familiars on sempre hi falta la mama, als retrobaments. He tornat a estimar els castells i les ressaques, al sentiment d'identitat i d'amor a la cultura, a la passió de sentir-ho tant nostre i fer-ne bandera.

He tornat a estimar-te, però no he tornat a enamorar-me. Ara ja no ets la única, però ets la preferida. Tot i així, aquest any vaig decidir que aquest estiu no; aquest any et canviaria per les platges menorquines. La FM és molt especial però al final, hi és cada any, i cada estiu hi ha tantes coses diferents i a tants llocs distants que vaig sentir-me que havia d'escollir i, en molt de temps, no sentia el precipici de l'equívoc al costat.

Però el 4 d'abril del 2017, una trucada em va fer replantejar el rumb.

Estampera. Uau! I tant que la volia fer, només faltaria! Quina oportunitat de posar un gra de sorra, quina bona excusa per tornar a quedar-me, quina posició més guai d'es d'on participar... semblava com si Vilafranca no em deixés marxar, com si, just a punt d'ajustar la porta em fes un xantatge dolç i murri que sabia que no podria ignorar. Perversament tendre.

I llavors van començar les converses mudes entre el Fèlix i jo. De tu a tu. Jo me'l mirava a través de la pantalla de l'ordinador; li feia preguntes, o me les feia a mi realment, això ja no ho sé.

Crec que les coses que perduren en el temps sempre assumeixen una mica la posició de la immortalitat, que se'n riu per sota del nas de nosaltres, curiosos humans fràgils, lluitant contra les nostres tragèdies i sobrevivint muntant festes i creant art i creient en l'amor... i totes aquestes coses d'humans.

I jo em seguia mirant el Fèlix, ja no com a sant, sinó com a talla de fusta que ha vist tantes i tantes coses i que mai ha pogut explicar res. Així t’he volgut pintar, quasi un més de nosaltres.

Què és la festa major?

Què és el que fem a Vilafranca?

Per què creem aquesta necessitat tant preciosa de pertànyer a això?

Per què continuo pensant que tu, Vilafranca, ets l'amant gelosa que captives, embruixes amb la teva cara bonica i no deixes anar?

M'entristeix pensar que ets seductora per a tots però cortesana per a uns pocs. Que volen que vagis sempre guapa per vendre't de cara en fora, que t'obligaran a anar amb talons i els vestits apretats només perquè les mirades forasteres se sentin còmodes.

Em preocupa que algun dia, continuïs seduint-nos, però d'una manera buida, que ja no siguis tu, que et facin de plàstic. Faig tard?

M'agrades descabellada, imperfecta i riallera. Que si algú de fora et vol, que sigui tal i com ets, amb la teva humil bellesa, amb la teva petitesa i normalitat, que ser excepcional sempre, cansa molt.

Agafa’t de la mà del Fèlix i baixeu de la peana, deixeu-vos enlluernar per l’entusiasme d’aquesta vila, taqueu-vos de colors, de música i de festa, deixeu que us veiem de totes les maneres i accepteu totes les rareses. Només estimant-nos les imperfeccions podrem veure’ns perfectes.