Competències bàsiques 2019. Un malestar creixent

Entre els dies tretze i catorze de febrer, s’han dut a terme les proves de competències bàsiques de 4t d’ESO per a tots els alumnes de Catalunya. Més de setanta-cinc mil alumnes són convocats a contestar una bateria de cinc exàmens –sis a la vall d’Aran- sobre les qüestions que es consideren fonamentals en acabar l’etapa d’educació obligatòria. Malgrat que els resultats no tenen cap traducció en l’expedient acadèmic, ni a l’hora de concedir el títol de graduat o d’accedir a estudis amb posterioritat, la contestació, després de set anys, es va fent cada cop més rellevant i més diversa.

Els més crítics, o com a mínim, els més contestataris, han estat els propis estudiants. Cal reconèixer que cada cop s’organitzen millor; i no és fàcil, els seus quadres dirigents tenen poca experiència –òbviament- i es renoven constantment –també és obvi-. Per a aquest curs s’havia programat una vaga en protesta contra les proves. La convocatòria va obligar la Generalitat a canviar la data prevista del dotze de febrer per la del catorze. Tot un triomf, aconseguir obligar al govern a fer-te un dríbling. Posa de manifest que les expectatives d’èxit de la vaga eren elevades.

Però, per què es convoca una vaga contra uns exàmens? Quina justificació pot tenir? Hi ha una raó ideològica que, com totes les raons basades en plantejaments polítics, pot ser discutible. Les proves estan, com a mínim, inspirades pels plantejaments de l’OCDE, l’organisme econòmic responsable de les proves PISA. No representen un plantejament des de les autoritats educatives, ni tan sols democràtiques, ja que ningú ha votat els membres executius d’aquesta organització. Ara bé, si només fos això, gairebé ho podríem deixar estar com una excentricitat més dels adolescents i del seu afany d’autoafirmació.

No obstant, els estudiants poden adduir raons de tipus tècnic, legal. Subtileses d’aquelles que fan servir les persones més madures. La primera és que la realització d’aquestes proves no està contemplada en cap document dels que descriuen el funcionament de l’educació a Catalunya. No és un argument gens banal. A les escoles catalanes i amb els diners dels catalans es fa allò que ha aprovat el parlament de Catalunya. Té lògica, no? Doncs bé, resulta que per vuitè any consecutiu es mobilitza el personal dels Centres de Recursos Pedagògics, una bona quantitat de professors que hauran d’aplicar les proves i un altre contingent de professors que les corregiran. Tot això són recursos, diners. Diners comptants per als serveis que es cobren directament i hores dedicades a serveis que no es cobren a part. Per a fer què? Una prova que no està recollida en la nostra legislació?

En conseqüència, i això hauria de fer més mal encara, la principal associació de mares i pares de Catalunya, la FAPAC, insisteix en la no obligatorietat de les proves per als alumnes. Si es tracta d’una avaluació del sistema i no de cada un dels joves, hauria de ser una prova sobre una mostra estadística o bé s’hauria de fer l’estudi a partir dels resultats obtinguts en els seus instituts i escoles.

En aquest punt és on rau l’oportunitat dels estudiants. En la indiscutible no-obligatorietat. Per a futures convocatòries els aconsello que no convoquin una vaga a l’estil clàssic. Seria molt més efectiu cridar a la desobediència dins les aules. Una desobediència pacífica i respectuosa. Si tots els estudiants –o un nombre prou significatiu- deixessin en blanc els exàmens i hi fessin constar el motiu, la protesta seria demolidora, els resultats deixarien de tenir cap valor i ningú podria prendre cap represàlia de tipus acadèmic ni disciplinari. A més, evitarien que el govern els esquivés vilment la data com ha fet enguany. És una idea.