Temporal

A la paperera amb honor

Jana Virgili

Jana Virgili

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

La publicitat està pensada per fer atractiu el producte del qual es canten les excel·lències, però a vegades la forma t’atrau més que el fons. Ens agrada especialment aquest anunci de làctics en que una nena va recitant com es pot pronunciar en diverses paraules la pluja en gallec, en alguns moments es ajudada pel que se suposa que és el pare, mentre es veuen imatges de la pluja, les vaques, tot mot idíl·lic, la nena va recitant xuvisca, orballo, treixada, babuxa.... envejós de tanta gamma hem anat al nostre diccionari de referència de  tota la vida de sinònims S. Pey i n’hem trobat també més de vuit en català, Buf! quin tranquil·litat fins a vuit maneres diferents de dir-ho. Només ens faltaria  la imatge entendridora d’un pare arrecerant a la nena sota d’un paraigua per protegir-la de la mullena. El paraigua és un objecte instrumental que ha passat de ser ampli, de roba negra, reforçat i d’una certa tosquedat a l’estil del que portaven inevitablement els pastors a elements que han evolucionat en formes i colors, en  mesura i funcionalitat, avui són plegables, més petits i amb algunes formes atrevides que ajudin –o,no- a parar més l’aigua. Però potser tanta estètica ha comportat que siguin més febles i tinguin menys capacitat per aixoplugar-nos. Sigui com sigui els del passat i els del present s’han convertit en un instrument imprescindible per sortir de casa o anar pel món i afrontar les adversitats  -o no?- de la natura en forma de pluja amb més o menys intensitat .

També en algun moment de la història els paraigües han esdevingut elements que donaven un cert toc d’elegància, no a tothom, clar, però hi havia qui el sabia portar amb una prestància que feia goig. En el llibre, que es comentava recentment aquí a l’Eix Diari, Incerta Història de la veritat en Xuan Bello dedica un dels seus textos a “La casa dels paraigües” escriu Bello entre altres coses: Dur paraigües demana elegància i perícia. Elegància per dur-lo obert, sense molestar ningú, i tancat, sense que es noti a al mà. En una altra època, i els més grans segur que ho recorden, va estar de moda penjar-se el paraigua al coll de la jaqueta, per darrere el clatell. Com tot, va passar de moda i avui només veus portar el paraigua així a alguns pagesos. Hi he estat ruminat: no he vist mai James Dean amb paraigua. Però si n’hagués portat, rebel sense causa, jo crec que l’hauria dut així mateix”.

Elegància i perícia. Tanmateix dues virtuts difícil de tenir, almenys per nosaltres, quan plou i el portem obert anem tocant als que es creuen amb nosaltres o bé ens entrebanquem quan hem de passar entre la façana i el fanal. Ens costa de tenir tambe l’elegància de portar-lo i que no es noti. Més aviat ens molesta a les mans i tant aviat com podem el deixem arraconat.    

I tanmateix que cal tenir una certa distinció per portar el paraigua amb una certa elegància és cert, els que som maldestres més aviat ens fa nosa quan no el necessitem obert per no mullar-nos. Ens els deixem en alguns paraigüers i allí els oblidem i no serà fins més tard o quan el necessitem de nou que recordarem on l’hem deixat -o, no-, i també  ens por passar que algú el confongui amb el seu de manera no intencionada -també hi ha els que ho fan intencionadament- i ens el “pispi”, i naturalment haurem de respondre de la mateixa manera i serà una cadena de mangància de paraigües notable.

I certament la distinció, l’elegància i la perícia en portar paraigües s’ha plasmat en el cinema en forces ocasions. Què és sinó la magnífica escena de ball de Gene Kelly a la mítica pel·lícula Cantant sota la pluja que ha esdevingut un dels moments meravellós del cinema musical les evolucions de l’artista acompanyat del paraigües sota la intensa pluja és magnífica.

I què dir de la bellesa de Catherine Deneuve tot venent paraigües a la també mítica i recordada pel·lícula Els paraigües de Cherbourg.

Que haguera passat si la Mary Poppins no hagués tingut el paraigües amb el  que s’enlairava... S’hagués quedat a terra sense màgia? Vet aquí la importància dels paraigües en la nostra vida i en el nostre art, almenys en el del cinema. Fins i tot a Barcelona hi podem trobar un element emblemàtic com és la Dama del Paraigua, escultura creada per Roig i Soler que es va situar la galeria central del Palau de la Indústria quan l'Exposició Universal, desmantellat el 1930 i des de llavors al Zoo. Sens dubte és la imatge d’allò que deia de Xuan Bello, l’elegància portant un paraigües.

Ja sabem pels meteoròlegs que amb el seu llenguatge a vegades tècnic a vegades més populars que al nostre país això de la pluja es força imprevisible.

Ho deixava clar Raimon quan cantava allò de:    

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

I encara en una altra cançó

Ja plou.
Cinc dies que plou
i no es pot treballar.
Què fa el cel amb nosaltres,
pobres homes de fam i de carn?

I ja ho hem vist aquest dies amb un ruixats potents acompanyats d‘un vent fort, gairebé huracanats. Això ha comportat que els paraigües, malgrat el seu esforç, la seva bona disposició, i que han lluitat amb totes possibilitats, es deixessin en el combat, amb la pluja alguna barnilla retorçada i la roba esquinçada i rebregada, en definitiva que quedessin inútils per la seva funció de protegir-nos de l’aigua. Com que en aquets moments tot és més barat surt més a compte comprar-ne un de nou que no pas arranjar el que ha quedat després de la tempesta. Hem vist amb disgust com molts han anat a parar a la paperera, derrotats i vençuts, amb honor potser si es vol, però en el fons  derrotats.

Però recordem que en aquets país hem dignificat les paperers des del moment en que s’hi va enviar un president. Recordeu aquella famosa frase d’un destacat membre de la CUP Hem enviat Artur Mas a la paperera de la història".

Per tant si un president va acabar a la papereres que hi acabin els paraigües que s’han batut amb valentia els honora i els honra.

Ja ho diu el refranyer nostrat: Quan plou molt, no valen paraigües.

I sempre podrem dir allò de Felipe II quan el desastre de la Invencible era inevitable «Yo no mandé a mis barcos a luchar contra los elementos» referit als nostres paraigües.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local