Amb el mòbil a la butxaca

Esquizofrènia tecnològica. És el meu diagnòstic (o sigui, que té el valor que té). Tractament? Bé, aquesta és una malaltia que no té unes arrels pròpiament físiques, ens costarà trobar un remei eficaç i que es pugui administrar sense dolor. Com sempre, el primer que cal buscar és el reconeixement per part del pacient que, efectivament, té un problema.

-Jo no sóc qui té el problema. El problema el tenen els alumnes que són dependents del mòbil! Sempre amb el Wattsapp!

-Diu que són dependents del mòbil perquè el fan servir a classe mentre vostè està explicant la summa vectorial de forces? Perquè es distreuen quan parla dels sintagmes nominals en aposició especificativa, per exemple?

L’escola pateix una pressió per incorporar les noves tecnologies a les aules de la qual ja en vam parlar en el seu dia. Sembla que ja no es pot fer res sense elles. Per a molts centres és el tema estrella. Al mateix temps, però, experimenta una força similar, en la mateixa direcció i de sentit contrari que l’obliga a vigilar policialment l’ús que els alumnes fan dels dispositius mòbils. Esquizofrènia. Si el flux d’informacions circulants per la xarxa sobre l’espai d’una escola es pogués controlar com ho fan a Corea del Nord molta gent es sentiria més tranquil·la. Però no. Els alumnes s’envien missatges, fan fotografies i les comparteixen i, de la mateixa manera que no sempre fan un bon ús de la llengua catalana o de l’idioma de Cervantes, tampoc sempre estan encertats en l’ús que li donen als seus aparells. Voler que l’ús de les tecnologies es limiti a la pissarra digital, al power point –que ja està bastant tronat-, a la tauleta o el portàtil de l’escola és com pretendre que només utilitzin el llenguatge per als enunciats correctes i amb continguts morals apropiats.

-S’haurien de prohibir i prou.

-Llavors, senzillament parlarien com havíem fet tota la vida o s’enviarien paperets.

-Requisar-los durant una temporada!

-Els prendrà també la llengua? Els bolígrafs?

Si us plau. Quan un alumne està distret no li cal cap mòbil. Està distret. Se li’n va el cap darrera una mosca o darrera la incerta possibilitat d’una mosca encara inexistent.

Dissimulem una miqueta les nostres fòbies, si us plau. L’alarma que genera una fotografia inadequada ve motivada, per sobre de qualsevol altra consideració, pel fet de la seva difusió. Del grup dels alumnes al dels pares en qüestió de segons. L’escola, sempre treballant de portes endins, es veu sotragada per uns ginys que la fan pública, l’exposen als ulls de tothom amb les seves mancances i misèries.

El segon motiu de cremor d’estómac docent és una ferida a la vanitat. Hi ha mestres que no suporten que l’alumne es distregui amb el mòbil, però encara els fa més ràbia que aquell marrec consentit tingui l’amo phone zx i ell encara arrossegui el pedràfon 1.1. És molt dur. Els mòbils ens generen i ens generaran conflictes. Segur. Potser seria un bon tractament intentar recuperar una certa naturalitat. Donar-los un ús quan convingui i advertir de la inoportunitat quan toqui. Conviure amb ells significa posar-los normes i límits, no pas prohibir-los com si fossin l’arrel de tots els mals.