PUBLICITAT
ENCANAL Nº0
18-09-2001 0:00
Quedi clar que amb la lectura d´aquest article es poden ferir certes sensibilitats i que la intenció del mateix és provocar, a fi i efecte d´aconseguir un procés contrari al letàrgic. Doncs bé, comencem. ¿Creieu que els mitjans audiovisuals catalans gaudeixen de bona salut? ¿Sou dels que us refugieu en la màxima que si un programa, per exemple, està fet a TV3 sempre és millor que qualsevol altre de les televisions estatals?
Sé que hi ha molta gent que ho creu així i certa part de raó tenen. Tant la Televisió de Catalunya (amb els seus dos canals) com Catalunya Ràdio (junt amb les dues incorporacions recents: Catalunya Informació i Catalunya Cultura), han aconseguit tenir en pocs anys una programació consolidada i uns nivells d´audiència que sempre voregen els primers llocs. Això és degut a la dedicació que l´empresa (no oblidéssim que ho és, i que es regeix per unes coordenades no gaire diferents de les que tenen les cadenes privades) ha dipositat en les produccions pròpies. Al principi van ser programes tipus magazine o concursos i més tard els ja consolidats i momificats serials de sobretaula. En el tema del futbol, un altre dels factors que ha fet que l´audiència es consolidés, no hi entrarem donat que tot el que podríem dir quedaria contrarestat en només dos segons, els que triga Rivaldo a fer una ramona. Per tant, centrem els nostres esforços a discernir les característiques de la collita pròpia del país. El número u del rànquing, a nivell d´expectació popular i de nens (pobrets!) batejats amb els noms dels personatges que hi surten, és pels culebrons; tant se val que l´acció es desenvolupi a un poblet del Penedès, a Sabadell, o al primerenc Poble Nou. Aquests serials han aconseguit una fita realment històrica: que gran part de la població, la que no podia evitar un somriure i cert aire de menyspreu quan escoltaven un Carlos Alberto, tú no puede haserme ehto a mí!, ara esperin amb delit la seva dosi diària d´Abrils i Mateus Montsolissos o de Salvadors i Gemmes Aymerichs. Les diferències entre els menyspreats culebrons veneçolans i els made in Sant Joan Despí són tant de contingut com de forma, però no és difícil analitzar que allò que atrau més l´espectador és la versemblança dels personatges; són propers, com si fossin els veïns del costat, encara que de vegades es vegin immersos en situacions del tot estrafolàries i poc convencionals. Però bé, són les llicències de la ficció. I si a això li sumem que aquests personatges els representen actors que porten molts anys curtint-se en el teatre, el rotund Jordi Dauder per exemple, i una dramatúrgia que en molts dels casos porta la signatura de Benet i Jornet, tot plegat pot ser un conglomerat de mínima qualitat garantida que faci que molts d´aquests que abans tenien reticències en mirar culebrons s´hagin d´excusar amb un no, si jo no els veig, normalment, però és que
.
Després ens trobem amb el segon gran fenomen d´aquestes últimes temporades, jo m´atreviria a titolar-lo l´imperi Buenafuente. Aquest senyor i el seu equip, procedents de la ràdio, van desembarcar a TV3 amb un programa que tots recordem pel fet de no tenir títol. I amb ells va arribar una nova manera de fer humor, més ensucrada, més del cachondeo com dirien ells, que ha institucionalitzat una mena de bon rotllo humorístic totalment fals i postís (¿qui no ha escoltat centenars de vegades la introducció d´aquest bon rotllo en converses quotidianes i estúpides a la vegada?). Però quan va aparèixer el veritable maldecap va ser quan part dels col.laboradors de l´Andreu es van independitzar, en el que es pot considerar un intent reeixit de fer escola, i van començar a fer programes amb el mateix tarannà llefiscós (per entendrens, és com si compartissin un únic carmel de cafè amb llet, per ser precisos i se l´haguessin d´anar traient de la boca els uns als altres). Entre aquests el premiat Malalts de tele amb Toni Soler, i el programa de Catalunya Ràdio El món s´acaba que condueix Xavier Grasset. Tots aquests espais es caracteritzarien per uns trets comuns bastant ben definits, que serien:
a) un excés de modèstia en els presentadors que al principi podia resultar simpàtic però que després es fa irritant (el cas del Buenafuente és clamorós; les seves entrevistes són famoses per raspallar de manera obsessiva els convidats perquè aquests acabin dient-li no, si el que t´ho curres més ets tu, home
); b) un tractament dels temes molt políticament correcte, massa, que fa sospitar de l´existència d´una mà invisible que des de la direcció de la cadena (procedència Generalitat - destinació platós de TV3) els diu què entra dins els codis i què no; però també podria ser que ells fossin així tots solets; c) un estil d´humor menys caspós que el produït a la resta d´Espanya, més refinat (estil anglès, en dirien els crítics) però amb la diferència que a Anglaterra si s´han de pixar sobre la reina perquè ho creuen convenient s´hi pixen, i aquí dirien ara tocaria pixar-se sobre la reina, però de bon rotllo, eh! Que no s´enfadés ningú
.
b) Per cert, aquest últim punt m´ha fet recordar que ja fa uns quants anys van censurar un programa per al.lusions indegudes a membres de la Casa Reial (si no recordo malament sen fotien d´una infanta que ara està casada amb el doble ibèric i sense classe d´Stephen Fry) i que aquest mateix programa va tenir els dies comptats després que el Molt Honorable hagués de demanar disculpes a la citada família. Era el Persones Humanes del Mikimoto, suposo que ho havíeu endevinat, i, encara que aquest no era un programa d´humor estrictament, sí que donava una sensació més punyent, amb més mala llet que els actuals. De fet el Buenafuente va donar-se a conèixer en aquest programa, on feia una secció de crítica de premsa. El Persones Humanes ens va deixar moments brillants que a hores d´ara semblen irrecuperables. Com quan en Quim Monzó -també col.laborador- va fer una crítica poètica, va extreure-li el suc, a la lletra de l´himne d´Extremadura. Un escarni amb el qual tots els nacionalistes de salonet del nostre país devien estar gaudint d´allò més. Però, per sorpresa del respectable, quan va acabar la feina amb l´extremeny va passar a fer el mateix amb Els Segadors. Impagable.
Tot i així no voldríem ser pessimistes, encara no hem arribat als nivells de l´Espanya carpetovetònica, la que representen gent com los morancos, amb la seva peculiar visió de la quotidianitat: un home llardós amb samarreta imperi cridant i donant cops al taulell d´un bar mentre s´acaba el seu anís (tot això sense treure´s el palillo de la boca, per descomptat). Em penso que em descuidava una cosa abans d´acabar: ¿Algú té ganes d´apagar la televisió i veure un vídeo dels Monty Python?
Pere Agramunt
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT