MIG SEGLE DESPRÉS
25-07-2024 9:04
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Han passat més de 50 anys des del dia que van haver d’abandonar el seu poble. Un poble que va construir-se al voltant d’una indústria, és a dir, una colònia, on van arribar a viure més de 5.500 persones. Un poble que encara avui es parla d’ell, del seu futur. Un poble que va acollir famílies vingudes d’arreu del territori espanyol i va deixar una empremta difícil d’esborrar. És el cas d’un grup de dones, concretament set dones, que s’han retrobat després d’aquests anys per recordar anècdotes i boniques vivències, i també d’altres més traumàtiques. Els primers balls, els primers nuvis, moltes primeres coses viscudes que es queden inherents en la memòria i en el cor. La majoria va néixer a Vallcarca i d’altres van arribar-hi de ben petites. Van viure el seu apogeu, els anys de molta esplendor, de poble consolidat, però també el seu declivi: el desallotjament de les cases i l’abandonament de les seves llars.
Em trobo amb elles a la plaça de la Vinya d’en Petaca, a les Roquetes (Sant Pere de Ribes). Són Dolores Cano, María José Martínez, Petri Ruiz, Luz Divina Garmón, Amalia González i les germanes Nati i Josefa Cruz. Tenen entre 63 i 66 anys i la majoria viu a les Roquetes, una d’elles, a Sitges i una altra, a Pallejà. Des que ens hem trobat no han parat de reviure moments amb un somriure i il·lusionades per poder explicar què va ser per elles viure a Vallcarca. Comencen recordant quan anaven al ball i com des de la barana miraven quins nois arribaven -molts procedents de poblacions properes com Castelldefels o Gavà, que anaven a Vallcarca a conèixer les noies que hi vivien-. El cartell “No se puede bailar abrazados” marcava aquell espai que ha deixat moments inoblidables: conèixer els primers amors, mirades de complicitat, ballar fins cansar-se, moltes rialles...
Dolores també té molt presents els records al voltant dels jocs i les hores al carrer jugant amb la goma, al pilla pilla o amb una bicicleta compartida per a tots els nens i nenes d’un mateix carrer. Els Reis Mags també arribaven a Vallcarca, i ho feien a cavall, envaint d’emoció els ulls de les criatures que rebien de la mà de Ses Majestats un paquet amb el material escolar. Totes insisteixen en què tenien de tot: metge, escoles per a nenes i nens, economat, platja, muntanya i botigues –sabateries, dolços, merceries...- cinema, teatre, equip de futbol, mercat, estació de ferrocarril, bars. “Teníem de tot i érem molt felices”, remarca el grup.
D’un tema ens enfilem cap a un altre, com si recordar-ho tot, molt de pressa i atapeït, les fes traslladar-se a aquell moment i visualitzen perfectament com eren les festes majors. La d’estiu començava per Sant Joan i s’allargava fins a Sant Pere. Les colles dels balls populars dansaven pels carrers, la música no parava de sonar i també els visitaven altres colles d’altres poblacions. “El castell de focs era monumental”, afirmen orgulloses, i “venien els millors grups de música i orquestres del moment! Com el Sirex...”. María José assenteix amb el cap tot el que recorden les seves amigues i tornen a la pista de ball ara decorada especialment per a l’ocasió amb fanalets en forma d’estrella. Les germanes petites esperaven a les grans a que sortissin del ball perquè elles encara no podien entrar, o es posaven a les escales de l’església a ballar.
La complicitat entre elles, tots i els anys que han passat, continua latent mentre segueixen explicant com era la vida a Vallcarca. De sobte, apareix a les seves ments el record dels dolços i la senyora que anava a la porta del cinema a vendre crispetes; l’home que venia la merenga, els gelats; o aquell altre que arribava per vendre colònies o ensenyant mostres de roba per després confeccionar els vestits. Moltes d’aquestes persones venien de Sitges i poblacions properes per fer negoci a la colònia. Moments plens d’emocions que no paren de recordar entre elles i insistint que no tenien res però ho tenien tot. Es consideren la millor generació perquè, diuen, mai es van sentir reprimides, tot i viure els últims anys del franquisme. A Vallcarca se sentien lliures i gaudien d’un poble sense cotxes, amb serveis de tot tipus i amb carrers on córrer i jugar.
La fàbrica
La fàbrica va arribar a tenir uns 2.000 treballadors que vivien amb les seves famílies en els habitatges que es trobaven a pocs metres de les grans xemeneies. De fet, Amalia destaca que a la tarda començava a caure pols del ciment de la fàbrica i havien de marxar cap a casa perquè no es podia estar al carrer, i María José recorda perfectament com la seva mare pintava la porta i la paret de casa de blanc per mantenir-la neta tant del pols com de la calç. Els homes treballaven a la fàbrica i no podien tenir cap altra feina. Tanmateix, molts la feien d’amagat. Necessitaven uns diners extra per poder sobreviure i tirar endavant amb la família. Les dones estaven al capdavant dels comerços del poble o eren cosidores, o fins i tot alguna treballava a la fàbrica buidant sacs, com és el cas de Luz Divina.
No eren conscients del perill que suposava viure a prop de la cimentera. De fet, Amalia i María José havien entrat a la fàbrica en moltes ocasions per portar als pares la cistella amb el dinar. Passaven al costat dels forns sense pensar que allò era un perill i, de tant en tant, alguna d’elles també hi havia jugat dins. Però, els accidents laborals existien i això ho van viure en primera persona la família de Josefa i Nati que van perdre al seu tiet al caure per un dels pous perquè no portava l’arnès que, en realitat, era una corda lligada a un altre home. El seu pare, que treballava a un dels ponts grua, llançant els sacs de pols els hi feia senyals des d’allà amb un mocador blanc per comunicar que s’hi trobava bé malgrat tota la polseguera que s’aixecava. El pare de Dolores també va a estar a punt de morir perquè una de les passarel·les es va enfonsar.
Accidents que probablement passaven cada dia, però que ningú n’era conscient del perill que suposava treballar en aquella fàbrica en aquells anys. Cap dels treballadors es podia queixar perquè, segons expliquen, es quedaven sense cobrar. A més, si un d’ells moria o tenia cap malaltia crònica, la seva família havia d’abandonar la colònia, com va ser el cas de Petri, que va marxar ben aviat, amb 11 anys.
La majoria dels pares de les dones d’aquest reportatge van morir per una malaltia crònica relacionada amb els pulmons.
Dir adeu
“L’última època no va ser tan divertida perquè ja no havia gairebé ningú”. La pols que generava la fàbrica va fer que moltes famílies abandonessin la colònia i marxessin a altres poblacions. Molts dels joves van negar-se a treballar amb aquelles condicions tant laborals com de contaminació i aquest procés d’abandonament va fer que el 1973 s’enderroqués la colònia vella; després, cap a l’any 1975, la resta juntament amb els edificis comunitaris, i el 1979, l’església. Assenyalen que la fàbrica els oferia entre 150 i 200 mil pessetes per deixar la colònia. Diners que moltes famílies van utilitzar per comprar-se un terreny i construir-se una nova casa, moltes d’aquestes es van fer a les Roquetes.
Especialment, tenen present el tancament de l’escola perquè va suposar que haguessin d’agafar el tren i desplaçar-se a Sitges per acabar allà els seus estudis. Algunes d’elles al patronat i d’altres a l’escola Barrachina. Dir adeu va ser “molt dur” però sabien que havien de millorar la seva qualitat de vida. Moltes es van retrobar a les Roquetes, però la vida aquí ja no va ser la mateixa. Tenien altres responsabilitats.
La colònia va continuar sent habitada per algun resident durant molts anys més. Per exemple, la família d’Amalia no va marxar fins l’any 1980. Comenta que al final estava “molt atabalada”, perquè la seva parella havia d’anar fins a Sitges caminant perquè el tren ja no parava a Vallcarca, i ho feia seguint les vies del tren a través dels túnels amb el perill que allò suposava. La seva millor amiga, María José, ja no hi era i els serveis havien desaparegut. Ser-hi allà ja no la feia feliç fins que finalment van marxar a Sitges on encara resideix.
L’última persona a marxar de Vallcarca va ser Dolors Aljaro Casas, que hi va viure fins al juliol de 2010.
Nou projecte
L’any passat es va donar a conèixer el projecte de l’empresa FCC per transformar l’antiga colònia industrial de Vallcarca en un “hub” tecnològic i audiovisual, i que també inclou recuperar la platja i transformar el port encara avui lligat a l’activitat cimentera. Un pla que també preveu usos residencials i comercials amb equipaments públics culturals, esportius, educatius i d’oci.
Una transformació que el grup de dones havia sentit a parlar però que no acaben de conèixer del tot. Tot i que es contempla que pugui ser una gran transformació per a la zona i per a Sitges, afirmen que el que més els agradaria seria recuperar el poble i que fos tipus “Garraf o el Roc de Sant Gaietà”, amb platja, muntanya i l’ermita de la Trinitat de rerefons. No creuen en els macro projectes, sinó en recuperar una memòria que continua viva amb l’objectiu que no s’oblidi que un dia van viure allà més de 5.500 persones.
Episodi traumàtic
Petri també va passar els dies més feliços de la seva infància a Vallcarca fins als 8 anys. Moment que li ha marcat tota la seva vida. Fins ara no s’ha atrevit mai a explicar el que li va passar, però durant la conversa paral·lela que la resta de dones manté mentre la realització d’aquest reportatge, es vol sincerar amb mi. És una dona que transmet sensibilitat, tendresa i té la mirada mig baixada amb uns espectaculars ulls blaus.
Puc intuir que ha viscut un moment amarg a la seva vida per com s’expressa i com actua, com una vergonya interior que vol sortir però ho fa molt poc a poc amb delicadesa, com si no volgués fer-se mal. Un dia va anar a casa d’una de les nenes que vivia a la colònia a jugar –vull aclarir que no és cap de les dones que surt en aquest article-. Aquesta nena tenia tres germans i aquell dia que Petri es pensava que aniria a jugar i a divertir-se, els germans la van sorprendre agafant-la per darrera sense que pogués fer res i la van violar tots tres.
Ara ho vol explicar i denunciar perquè pot posar paraules després d’haver fet durant molts anys teràpia, i malgrat que és un episodi que als seus 63 anys continua estant molt present. No sap si va ser l’única nena, però em diu molt convençuda que si alguna altra dona se sent identificada i el seu testimoni li pot ajudar, ella se sentiria que les seves paraules poden donar la mà a aquestes altres dones. En el seu moment, la denúncia era impensable i mai li va explicar a la seva mare o algun altre membre de la seva família. Va estar sagnant durant uns dies i la seva mare pensava que, potser, li havia vingut la regla. Recorda perfectament que quan es creuava amb ells, ella deia “anem per un altre cantó que venen els dolents”. Quan va marxar de Vallcarca, va ser dur perquè se separava de les seves amigues, especialment de la seva Loli, tal com diu ella, però posar distància i “no estar al mateix llocs on estaven ells, em va ajudar”. Avui dia aquests homes continuen vivint.
Emocions
Abans d’acabar l’entrevista i desplaçar-nos fins a Vallcarca per fer les fotografies per a aquest article, cadascuna ha detallat el sentiment i l’emoció que els hi provoca recordar la seva infància i els seus anys més feliços:
Nati: “Molta enyorança. Cada cop que passo per allà em venen tots els records i alhora pena perquè no tinc poble. Em conformo mirant la platja i les fotografies”.
Amalia: “Records, enyorança, alegria i tot el que he viscut em ve al cap en un moment”.
María José: “Ho vaig passar molt malament, tenia molts records amb els meus pares i els meus germans, i amb la meva millor amiga, Amalia. Moltes vegades somio que torno a Vallcarca i em retrobo amb tots ells”.
Dolores: “Enyorança, nostàlgia i sempre que passo pel peatge, penso aquí venia el dia de la Mona, el dilluns de Pasqua, amb la família i els amics”.
Josefa: “Nostàlgia, els meus pares, les meves amistats...”.
Luz Divina: “Molts sentiments perquè els meus pares també van néixer allà (diu amb llàgrimes als ulls) i ens explicaven moltes coses. Marxar va ser molt trist però sabíem que allà no quedava res”.
Petri: “Ara ja no ploro, però abans sí (recordant la seva violació). La separació amb la meva amiga va ser molt dura, però alhora necessitava marxar i prendre distància. Tenia una lluita interna”.
Acabem la nostra conversa amb una trista reclamació de totes: “no tenim poble”. Passejant pel que queda de Vallcarca, molt poques cases, els horts i els records fantasmes dels carrers, les miro pensant que potser no arriben a ser suficientment conscients d’aquesta memòria viva que encara té la seva generació i que han volgut compartir amb aquest diari. Probablement sigui l’última que recordi com van ser els últims anys d’aquella Vallcarca tan esplendorosa i plena de vida. Un poble que ha quedat en l’oblit de les administracions i empreses fins que torni a interessar i que van saber explotar com a colònia, però que encara és una història molt latent, perquè pertany a les persones que hi van viure. Dones que han fet una mirada als seus orígens i que s’han retrobat anys després per reviure juntes els millors moments de la seva vida.
PUBLICITAT
PUBLICITAT