Lladres de merda

Cada matí faig el primer cafè amb les mateixes persones, més que un cafè compartim unes risses terapèutiques per encarar el dia, som la família del Roxy, una d’elles és el NONI, tots el coneixeu, tenir sentit del humor quan no ha sortit ni el sol no te preu i si a sobre estàs jubilat ja és el colmo.

 

El Noni comença el dia amb nosaltres i després segueix amb la seva agenda increïblement plena d’activitats que comparteix amb bons amics, és característic veure’l per Vilanova amb el seu tricicle a motor, company fidel de viatge, un hi posa l'alegria i l’altra compensa on les cames no arriben oferint-li una vida completament autònoma i independent.

 

Aquest dimarts el Noni no era el Noni, li havien robat per quarta vegada el seu estimat tricicle, li havien robat l’autonomia i el somriure, malauradament tots sabem el que és mirar amb esglai aquell buit que deixa la bicicleta quan te l’han robada, aquella sensació d’incredulitat, d’indefensió, d’injustícia, de no pot ser cullons, però robar un vehicle d'aquest tipus que és mitja vida per el seu usuari, vinga hombre !!!!!

 

Al Noni li han robat el seu tricicle quatre vegades, quatre, el treball d’una vida li permetrà un cinquè i la resignació li fa dir: “tot el que es pot pagar és barato", i dic jo: “i quan el que es roba no té preu.. que fem?"