HISTÒRIA LOCAL
13-03-2025 7:36
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Malgrat que no existeixi acreditació documental, no és descartable que Pau Casals i Francesc Maspons es coneguessin. Tots dos compartien generació, passió per la música i una consciència clara de la importància i necessitat d’internacionalitzar el que en els cercles catalanistes es coneixia com el plet català. Així, el mestre vendrellenc va pronunciar el seu emblemàtic discurs a la seu de l’Assemblea de les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971, a Nova York, on va defensar que Catalunya “ha estat la nació més gran del món” i que havia tingut “el primer parlament, molt abans que Anglaterra”. Una intervenció sentida, reivindicativa malgrat que no del tot inèdita. I és que gairebé mig segle abans, fou Francesc Maspons i Anglasell qui va pronunciar unes paraules similars a l’acte d’obertura del V Congrés de Minories Nacionals emparat per la Societat de Nacions, organisme internacional creat a la fi de la I Guerra Mundial i antecessor de l’ONU. Era el 1929 i Maspons i Anglasell, president de la delegació catalana i vicepresident dels congressos, remarcava en el seu discurs inaugural a Ginebra -custodiat a l’arxiu familiar de Bigues i Riells- que, per a Catalunya, era un “orgull haver posseït un dels primers parlaments d’Europa, en el moment en què ni tan sols Anglaterra tenia el seu”. El jurisconsult, igual que posteriorment Casals, també destacaria el paper de les institucions catalanes a l’hora de resoldre els seus conflictes de manera pacífica mitjançant l’establiment de lleis i organismes pioners com el Llibre del Consolat del Mar o el mateix Compromís de Casp, el tribunal habilitat per dilucidar la successió al capdavant de la corona catalanoaragonesa a la mort sense descendència legítima de Martí l’Humà.
Pau Casals durant la preparació de l'Himne de l'ONU / Fundació Pau Casals
La relació de Maspons amb el Penedès va ser prou intensa al llarg de la seva vida. Durant el breu temps en què exercir d’advocat, a començaments de 1899, va ser nomenat assessor de marina del districte de Vilanova i la Geltrú. Cinc anys més tard, el març de 1904, visitaria Sant Sadurní d’Anoia per, juntament amb propietaris de l’Alt Penedès, reunir-se amb Alfons XIII, en la que era la seva primera visita oficial com a monarca a Catalunya. Els aplegats amb el rei li expressarien el seu malestar per la sentència del Tribunal Suprem de Justícia ordenant la supressió del contracte de parceria que provocava que els camps estiguessin erms i abandonats.
Fou a partir de la dècada dels 20 i els 30 del segle passat, però, on intensificaria la seva relació amb la vegueria. Així, durant el mes de novembre de 1922, com a president de la Unitat Jurídica Catalana, oferí una xerrada a Igualada reclamant la catalanització de l’administració de justícia, a més de reivindicar l’autonomia de Catalunya a l’hora d’organitzar el seu propi estament judicial.
D’altra banda, amb motiu dels seus estudis sobre la possible catalanitat de Cristòfol Colom, oferí una xerrada el 14 de març de 1928 a l’Orfeó Vilanoví convidat per l’associació d’Alumnes Obrers de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú.
Quatre anys després, amb motiu del primer aniversari de la proclamació de la República, també de la catalana, que ell considerava vigent, visitaria novament la capital del Garraf per pronunciar la xerrada Catalunya Estat i la discussió de l’Estatut, una conferència organitzada pel Centre d’Esquerra Català i que va generar tanta expectació que es va haver de traslladar a l’Orfeó Vilanoví. Amb tot, la nombrosa afluència de públic va portar molts dels assistents a seguir la seva intervenció des dels passadissos i el vestíbul. Un mes després, el 17 de maig, repetiria conferència al Casal de la Principal de Vilafranca del Penedès. I encara el mes d’agost, concretament el dia 25, visitaria Igualada per parlar de l’Estatut de Núria des del seu vessant cultural.
Només un any després, tornaria a desplaçar-se fins a Vilanova i la Geltrú per parlar sobre, al seu parer, la ineficàcia política de l’Estatut, una conferència que també pronunciaria, dues setmanes després, el 19 d’abril de 1933, a Igualada. En paral·lel, la seva condició de jurista el portaria, l’agost de 1934, a elaborar un informe contra el reglament de la Llei de Contractes de Conreu a petició de la Societat de Rabassaires de Llorenç del Penedès on defensava, en un dels conflictes que més va atiar les divisions durant la República, que la llei aprovada per segon cop pel Parlament no tenia força d’obligar atès que el parlament català havia estat declarat incompetent amb anterioritat pel Tribunal de Garanties estatal.
I encara a punt de complir 89 anys, el 9 de juliol de 1961, oferiria la conferència, en català, L’educació dels infants i els costums populars, organitzada pel Centre Arquebibe Armanyà de la Germandat Obrera d’Acció Catòlica.
El seu gran vincle amb el Penedès, però, seria la seva intensa amistat i relació amb l’advocat vilanoví, Amadeu Hurtado, amb qui compartiria l’amor pel dret català i l’interès pel respecte envers les minories nacionals. De fet, mentre Maspons exercia de vicepresident dels Congressos de Minories Nacionals, Hurtado participaria a la Societat de Nacions com a delegat del govern de la II República. I justament, entre altres encàrrecs, com a responsable dels drets de les minories. Així, el 16 de setembre de 1931, el vilanoví va intervenir a l’assemblea de l’organisme multilateral per expressar el posicionament estatal tot aplegant, a la vegada, el sentiment i les reivindicacions nacionals catalanes. Un discurs que seria molt ben rebut per la premsa i que li valdria nombrosos elogis procedents d’esferes polítiques ben diferenciades, tal com el mateix Hurtado recollia a les seves memòries.
Retrat d’Amadeu Hurtado. (Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Josep Maria Segarra, núm. inv. ANC1-585.)
I és que la voluntat de Catalunya de disposar d’una veu pròpia i forta als principals organismes internacionals de l’època ja venia de lluny, motiu pel qual, no només va donar suport als congressos emparats per la Societat de Nacions sinó que, de fet, hi va jugar un paper cabdal en la seva gestació.
Una finestra al món
Els principals quadres d’Acció Catalana, el partit escindit de la Lliga Regionalista en considerar-lo massa tebi en els seus postulats catalanistes i excessivament conservador en els socials, van tenir clar des d’un primer moment la necessitat d’externalitzar les seves reivindicacions nacionalistes més enllà del Principat, especialment arran del cop d’estat de Primo de Rivera, ocorregut només un any després del naixement de la formació, el 1922. Un programari ideològic que es condensava en el vell lema de Prat de la Riba, Catalunya endins i Catalunya enfora, que els Bofill i Mates, Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer, Carrasco i Formiguera i companyia entenien que Cambó havia bandejat. D’una banda, doncs, la nacionalització de Catalunya i, de l’altra, l’elaboració d’una política d’acció exterior que internacionalitzés “el nostre problema”, segons recollia el manifest fundacional del nou partit.
No era la primera vegada que el catalanisme mirava més enllà de les seves fronteres per donar a conèixer la seva singularitat i sumar complicitats externes. Amb tot, la creació de la Societat de Nacions just a la fi de la I Guerra Mundial va permetre albirar una finestra d’oportunitat per situar el plet català al cor de la principal institució multilateral del moment. Segons recollia Miquel Coll i Alentorn en unes notes redactades el 1962 justament per pronunciar durant l’acte d’homenatge retut a Francesc Maspons amb motiu del seu 90è aniversari -tolerat pel franquisme tot i que fortament vigilat-, el 4 de gener de 1924 es va constituir a Perpinyà un Consell d’Acció Exterior que va encarregar a Ramon d’Abadal i Vinyals, Carles Jordà, Manuel Massó i Llorens i Lluís Nicolau d’Olwer que duguessin les reivindicacions catalanes a la Societat de Nacions. Nicolau va elaborar un manifest que Jordà va portar a Barcelona amb la intenció que fos signat pels diputats de l’encara existent Mancomunitat. Davant la negativa dels representants de la Lliga a adherir-s’hi, Massó –l’únic que el signaria- i Nicolau van viatjar per Ginebra, París, Brussel·les i Londres amb l’objectiu de donar a conèixer internacionalment el plet català. La gira va sorgir els seus efectes i, de fet, van aconseguir que en l’assemblea general de la Unió Internacional d’Associacions pro Societat de Nacions, celebrada a Lió el 28 de juny de 1924, s’incorporés una proposició perquè les minories no protegides pels tractats internacionals de l’època també s’incloguessin sota la seva empara.
Francesc Maspons i Anglasell amb 55 anys fotografiat a Ginebra l'any 1927
Arran de totes aquestes gestions, només unes setmanes després, Lluís Nicolau va rebre la visita del diputat estonià de la minoria alemanya, Ewald Ammende. Com a resultat de la trobada, va sorgir la idea de crear els Congressos de Minories Nacionals sota la protecció de la Societat de Nacions, celebrant-se la seva primera edició l’octubre de 1925. Amb tot, Catalunya, sota la dictadura de Primo de Rivera, no podria participar fins a l’any següent. Francesc Maspons, jurisconsult bon coneixedor del dret internacional, seria escollit president de la delegació catalana i vicepresident del congrés en tant que representant de l’única minoria nacional llatina present a l’organisme en aquell moment. Per poder prendre part, calia acceptar tres requisits: renunciar a tota mena de solució violenta, ser el màxim de transversals possibles i no tractar qüestions específiques sinó de l’interès de totes les minories. Tot i les aparents limitacions, les diferents famílies del catalanisme, des de la Lliga fins a la Unió Socialista de Catalunya, es van unir i van prendre part dels Congressos de Minories Nacionals. I és que, més enllà de les seves sessions formals, les delegacions encapçalades per Maspons i Anglasell també aprofitaven els salons i passadissos de la Societat de Nacions per bastir ponts i desenvolupar la seva pròpia diplomàcia. Catalunya hi prendria part de 1926 a 1935, trencant-se abruptament la seva participació arran de l’esclat de la Guerra Civil. De Joan Estelrich a Joan Casanovas, passant per Josep Pla, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, entre més, prendrien part activa d’aquesta experiència diplomàtica a la principal institució internacional del moment, molt més vivent durant la dictadura de Primo de Rivera però clarament esllanguida a partir de la proclamació de la República el 1931, quan els principals partits catalans, ERC i la Lliga, van considerar que, amb el nou règim, ara podrien influir directament sobre la diplomàcia exterior estatal. Tot i la seva contrarietat per aquest posicionament, la seva tasca en la internacionalització del plet català tindrien un reconeixement explícit per part del Patronat Català Pro Europa quan, el 1987, creà el Premi Maspons i Anglasell per a tesis doctorals relacionades amb la Unió Europea.
Berna, 06-09-1934. Francesc Maspons i Anglasell, president de la Delegació Catalana, J. Ma. Izaureta, President de la Delegació Basca, Dr. R. Delaporte, observador bretó, i J.A. SCHMID director de Der Berner de Berna.
Una aventura, doncs, en la que el Penedès també hi va jugar el seu paper. D’Hurtado a Casals.
PUBLICITAT
PUBLICITAT