HISTÒRIES RETRATADES
24-04-2025 17:10
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Aquesta Setmana Santa s’ha celebrat un aniversari molt especial. Un document de l’Arxiu Parroquial de la Geltrú, consta que el 4 de setembre de 1650 és la data de fundació de la Confraria de la Sang de Jesucrist de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú. Aquesta entitat ha perdurat fins als nostres dies. Amb 375 anys, és sense dubte, la més antiga de la ciutat, segurament una de les més antigues de Catalunya.
Per prendre context del moment històric en què es va fundar la confraria, corria l’edat Moderna, en ple barroc, a França regnava Lluís XIV i la banda sonora de l’època era, entre d’altres, de Bach i Vivaldi. Segons explica, Maria Lluïsa Orriols, en el seu llibre 350 anys de la Confraria del Sant Crist de Sant Maria de la Geltrú, en aquells moments la Geltrú no devia ni tenir 1.000 habitants. Estava circumscrita per una muralla nova feta entre els segles XIV i XV. Aquesta fortificat en realitat era una paret de tàpia dels patis posteriors de les cases dels carrers de la Muralla, fins al portal de Sitges, carrer de Barcelona, el tram de pujada del carrer de Santa Magdalena i el talús del torrent de la pastera fins a la plaça dels Lledoners. L’església de Santa Maria de la Geltrú data del 1736, reconstruïda sobre un primitiu assentament del s. XII.
El Sant Crist de la Geltrú data de actual, de l’any 1943, l’anterior es va destruir a la Guerra Civil
Per ingressar a la confraria calia abonar una caritat. Una confraria era una comunitat que agrupava laics i que pretenia fomentar les relacions fraternals entre els seus membres, reunits al voltant d'un vincle comú, un ofici o una devoció religiosa. En origen, les confraries tenien un sentit religiós, de foment d'una devoció determinada entre els laics. Les més conegudes entre les confraries catòliques són precisament les processionals, que en determinades dates sortien en processó per difondre i fomentar el culte a la seva devoció.
En el 1650 hi havia d’altres confraries a la Geltrú com la del Roser, fundada el 1580, la de Sant Joan i Sant Telm, dels mariners i pescadors i la de Sant Isidre dels pagesos. A Vilanova ja hi havia la Confraria del Sant Crist, de la parròquia de Sant Antoni Abat, que datava del 1633, que va passar a Germandat el 1817. Com a entitat administrativa es va liquidar tot just fa tres anys. Les confraries eren la base del funcionament de les parròquies. Quan alguna d’aquestes havia de fer alguna acció comptava amb el suport de les confraries, que aportaven esforç i diners. Per exemple, la confraria del Roser, una de les més significatives de la societat civil de Catalunya, va ser la promotora del retaule de la Geltrú, per això hi apareixen els misteris i els goigs del Rosari.
Paquita Roig i Xavier Orriols, són un matrimoni de referència en l’estudi de la tradició local de la ciutat. Expliquen que les confraries són molt antigues, és un moviment molt extens com agrupacions amb determinada devoció religiosa, que es barregen amb els gremis, que en certa manera encara perduren amb el patronatge. “Cada confraria tenia el seu dia de celebració, feien una processó i ballades, tot el poble en participava. La festa de la Mare de Déu de les Neus va néixer així, era un vot del poble, amb una processó, igual que feien les confraries, i després va créixer fins a convertir-se en Festa Major”, explica Paquita Roig.
Paquita Roig i Xavier Orriols
Que la Geltrú i Vilanova tenien rivalitat és ben sabut. Per exemple, Xavier Orriols, cita a Francesc de Papiol, propietari de l’actual Museu Romàntic Can Papiol, que deia al s. XVIII que “Vilanova i la Geltrú és molt important perquè tot es feia per duplicat i en competència, com a Barcelona, perquè hi havia dues parròquies amb les seves confraries. Això no passa enlloc més de Catalunya”, exclama Orriols. Fins i tot, hi havia un plet entre les parròquies disputant-se el Palmerar, el barri que va quedar en terra de ningú entre les muralles de la Geltrú i Vilanova. Llavors quedava molt especificat quins eren els límits d’una parròquia i de l’altra. “Si una criatura naixia a la Geltrú, la batejaven allà, encara que els pares visquessin a Vilanova. Si una persona de la Geltrú moria a Vilanova, portaven el cadàver en processó fins a la plaça Llarga, on venia el rector de la Geltrú i se l’emportaven, si havia de ser enterrat a la Geltrú”, comenta Paquita Roig.
Les processons a Vilanova i la Geltrú es van deixar de fer el 1973. Els historiadors expliquen la diferència entre una processó i un viacrucis. “Una processó són escenes itinerants de passos que expliquen la història de Crist. Cada confraria portava el seu pas. Els viacrucis recorda la passió de Crist, del camí de la creu, des que el prenen fins que l’enterren, en catorze estacions diferents. Una processó és un acte de religiositat popular d’imatgeria, és contemplativa, en canvi, el viacrucis es basa en el text evangèlic, és participatiu”, diu Paquita Roig. Afegeix que no hi ha un problema de fe específic, “hi ha dificultats per tot el que significa adoptar un compromís en global, per més tradicional que sigui. Malgrat això, aquest any hi havia molta gent veient el Via Crucis”.
Nombrosos feligresos van seguir el viacrucis de Divendres Sant
Una nota també de l’Arxiu Parroquial de la Geltrú, cita que la confraria havia de ser administrada per fadrins, joves solters de tots els gremis per haver-se suscitat algunes dissensions entre els mariners i pagesos sobre com gestionar la confraria. Aquesta tradició s’ha mantingut mentre s’ha pogut complir. Aquest any de l’aniversari aquesta tradició s’ha complert i cinc joves fadrins han portat la imatge del Sant Crist al viacrucis de Divendres Sant, tal com marca l’acte fundacional de la confraria.
Algunes maniobres tenen la seva dificultat
En l'actualitat la confraria del Sant Crist de Santa Maria de la Geltrú, només es reuneix pels volts de Setmana Santa, ja no té el paper rellevant dins de la parròquia, ni en el Consell Pastoral. Ara l’equip d’acòlits, el grup instrumental o el centre d’esplai, pesen més que la confraria de portants. Jordi Burcet, secretari de la Confraria, sosté que la de la Geltrú, ha perdurat perquè el 1973 es van deixar de fer processons a la ciutat, i les altres confraries van deixar d’existir. “Els viacrucis es van mantenir, i per això la confraria de portants té raó de ser. A part la confraria de la Geltrú es va convertir en una associació amb estatuts, moltes no van fer aquest pas”, comenta Burcet.
Ell mateix comenta que per aquest aniversari “s’ha volgut revifar la confraria, hem enviat alguns comunicats d’aquest aniversari als antics membres. Ens hem trobat que molta gent ha volgut perdurar la tradició familiar mantenint el vincle amb la confraria. Actualment són 40 associats de la Confraria. No hi ha hagut cap dona que l’hagi portat, tot i que ens faria molta gràcia que alguna dona portés el Sant Crist”.
El pitjor de la crisi de feligresos, segons Burcet ja ha passat. “Ara la gent jove sent curiositat pel fet religiós. Els joves han deixat de ser antireligiosos, no tenen vergonya de reconèixer la seva pràctica religiosa, s’ha trencat un estigma. No han viscut la repressió franquista inspirada en el nacionalcatolicisme, ni veuen la religió com una cosa anacrònica. A part que els pot atreure la dificultat de portar la imatge, el ritual o la tècnica. O la mateixa devoció per la imatge, la simbologia juga un paper molt important”. A més les parròquies cada cop hi ha gent immigrada, molt creient i practicant, segons diu Burcet. “Una parròquia és una comunitat de gent que es coneix i s’ajuda. Que parlen de l’acció comunitària, això atreu a les persones. D’altres potser han sabut d’aquesta comunitat quan es van casar o batejar algun fill i han acabat vinculant-se a la parròquia”.
Salvi Alba
Salvi Alba Romagosa, és el president de la confraria des del 1972. Es va preocupar de dotar la confraria d’estatuts, l’any 2000, coincidint amb els 350 anys. Pràcticament fins la Guerra Civil, la confraria es nodria de persones que formaven part de gremis d’oficis, però exclusivament dels carrers de la Geltrú, això òbviament ja no és així. “S’ha de tenir sentiment, devoció i implicació per estar al capdavant durant tants anys. No només vers la imatge, sinó participació en l’església. Jo no plegaré fins que no hi hagi un substitut. No voldria que no perdurés per culpa meva”, explica el president sobre com ha estat tants anys al capdavant de l’entitat. “Abans hi havia fins i tot llista d’espera de fadrins per participar en la confraria. Això ha anat oscil·lant, hi ha moments que la norma que els nois solters portessin la imatge s’ha hagut de passar per alt, per manca de personal”.
Una imatge de l’exposició de Sant Crists
Coincidint amb aquests 375 anys de la Confraria del Sant Crist de la Geltrú a la parròquia de Santa Maria s’hi pot veure una exposició de crucifixos domèstics que han cedit persones vinculades a la comunitat. La mostra es podrà visitar fins al 4 de maig. Es tracta de creus que han anat passant entre generacions o que han arribat de diferents parts del món i és que cada crucifix té una història darrere. “Aquestes imatges tenen el poder de la simbologia. Han vist de tot. Han estat en habitacions de malalts, han vist fer l’amor i han estat en llocs molt rellevants”, afegeix Jordi Burcet, secretari de la confraria.
Pau Jornet en plena acció
Parlem ara, amb alguns d’aquests joves portants del Sant Crist. Pau Jornet, 18 anys, el més jove, que ja esperava de portar la imatge l’any passat, però es va lesionar. “Aquest és el primer any. El meu pare el va portar durant molts anys. Em va dir per portar-lo. L’havia provat de Sant Antoni per testejar-lo, després vaig agafar el Sant Crist de la Geltrú. Ho faig per seguir una tradició familiar. Però realment m’agrada, a vegades vaig a missa, no tots els diumenges”.
Dels cinc companys, tres són nous. “Veia els portants del Sant Crist i no eren joves, aquest any tenim entre 18 a 25. Ho fem perquè creiem i som religiosos, estem vinculats amb l’església. No tenim gens de vergonya en mostrar-ho. Un mes abans de Setmana Santa ens trobem, el grup de confrares. No és difícil de portar, quan ho veia de petit semblava molt complicat. És normal patir en algun canvi. Realment és molt interessant que l’associació tan antiga s’hagi mantingut, fa molt de goig”, comenta Jornet.
El viacrucis sortint de la Geltrú
Els portants del Sant Crist segueixen una tècnica que ha transcendit durant aquests 365 anys. Els cinc portants es van combinant a cada estació, a cada moment de la passió de Crist. Només un porta la imatge, els altres tenen un cordó per cenyir-lo per si la imatge oscil·la i evitar que caigui. Els canvis són la maniobra més complicada. Però també hi ha un moment que la imatge queda parada amb el portant quiet. Desarborar-la, deixar-la caure, es fa dues vegades. No és una maniobra molt complexa.
El viacrucis va sortir a primera hora del matí
Jaume Blanch, 24 anys, és un dels nous, fa unes setmanes que va ser reclutat. “Vaig anar al primer assaig, fa relativament poc que estic vinculat a la parròquia. El 15 de desembre vaig fer la comunió, abans no havia tingut contacte amb l’església. M’agrada la ciència i la filosofia, anava veient vídeos de científics que parlaven de Déu. Vaig tenir una curiositat intel·lectual, per l’origen, i per temes de fe, així que vaig començar a anar a Missa. Al ser portant, potser em sento més elevat. Ho veia complicat, però cada cop em va fer més il·lusió. Sento que tinc un paper rellevant. Espiritualment ho havia de fer”.
Un detall del Sant Crist ajagut amb Jaume Blanch al fons
Aquest jove portant és pastisser i ha compaginat la seva feina amb els assajos i el viacrucis. “Tota la gent té les preguntes existencials. Alguns les deixen passar i a d’altres no els preocupa massa. Considero important, a escala espiritual el fet religiós, tot i hi ha crisi de l’església. Malgrat això, els diumenges al matí a missa hi ha gent jove, una trentena, a part del grup instrumental. Penso que hi ha un ressorgiment de la fe entre els joves. És un honor poder participar aquest viacrucis, una gran experiència”.
Joan Burcet, té 25 anys, segueix una tradició familiar. Ha portat el Sant Crist en altres ocasions. Per ell és un motiu d’orgull pertànyer a una entitat tan antiga. “La veritat és que fins aquest any no teníem percepció d’aquesta trajectòria tan llarga”. Explica que la majoria dels joves portants van regularment a missa, “portar el Sant Crist es pot veure com un tema cultural. Hi ha emoció, pel tema de l’equilibri i les maniobres. Però potser és més emocionant per la gent que ho mira. La Geltrú és una comunitat especial. No és normal que hi hagi gent tan jove en una parròquia. Penso que la variant reformista oberta amb el nou papa s’ha de seguir. Caldria anar per la mateixa línia per obrir l’església”.
Joan Burcet portant el Sant Crist
Burcet indica que no cal tanta força i no és tan complicat com sembla portar el Sant Crist. “Amb l’arnès no pesa tant, són 40 quilos. Equilibrar la imatge és relativament fàcil d’aprendre. L’important és mantenir el punt d’equilibri”. La imatge del Sant Crist de la Geltrú actual, consta de l’any 1943, obra de l’escultor Josep Maria Camps i Arnau, l’anterior, a l’igual que la de Vilanova i tots els passos de les processons van ser destruïts a la Guerra Civil. Abans es treia una imatge més petita que actualment està a l’església del Tacó.
Pere Milà, és rector de les parròquies de Sant Antoni Abat i Santa Maria de la Geltrú. Explica que “el viacrucis no té res a veure amb l’església, és una devoció popular, com el rosari o com una peregrinació. Per tant, són els feligresos que decideixen el seu format. Deu ser de les poques confraries que han recuperat la idea del fadrí com a portants del Sant Crist”. Cada any surt el viacrucis des d’una parròquia diferent, amb el seu Sant Crist i els seus portants i arriben a l’església de Sant Antoni.
Aquest any hi havia més gent seguint el viacrucis
Amb ell parlem sobre la crisi de feligresia. “Detectem que no hi ha tanta voracitat contra l’església. Anem comptabilitzant joves que es pregunten per saber que és això de la fe, no tenen cap adversitat. Hi ha inquietud i recerca. Alguns d’aquests fan el procés de la fe: batejar-se, fer la comunió o la confirmació. No és un fet ocasional, hi ha un degoteig. També hi ha més adults que s’acosten o retornen a l’església per un enterrament o per un ritual sacramental. Expressen un cert cansament de la vida i els cal algun tipus de suport. És cert que les parròquies es nodreixen de gent immigrant, però, per un altre costat, la cultura occidental els fa diluir la pràctica religiosa”, diu el mossèn.
Pere Milà en ple ofici
La manca de capellans que puguin servir i disminució de la feligresia han influït a ajuntar parròquies com seria el cas a Vilanova, amb les de Sant Antoni i la Geltrú. “Però també hi ha el concepte de sinodalitat, de caminar junts. L’església és molt gran, té moltes maneres de pensar i cal posar-nos d’acord. Escoltar-nos molt, fa que treballem i matisem les coses plegats. Se sap que Sant Antoni i la Geltrú, històricament hi ha hagut una rivalitat ancestral. Doncs ja s’ha acabat. Totes les celebracions es fan conjuntament”, conclou el rector.
Aquests dies l’església ha tingut una afluència especial
Amb Pere Milà, aprofitant que el Papa s’ha mort, al final de la pasqua, li hem preguntat sobre la continuïtat de la reforma iniciada per pontífex Francesc. “Els tres darrers papes són una continuïtat del Concili Vaticà II. Joan Pau II, tot i ser conservador, va intuir que els laics havien de tenir potència a l’església. Benet XVI, va tornar a centrar tota l’església en Jesucrist, el que va voler dir que totes les coses supèrflues queien. I el Papa Francesc, va decidir no governar sol, va establir un equip, el que havia creat el Papa Ratzinger. I precisament, aquest treball sinodal, és la base que ha emprès el Papa Francesc per potenciar l’acció de les dones, entre altres obertures de l’església, que cauran com fruita madura. L’església més que lenta en els canvis, és pacient”, raona Milà.
Una feligresa seguint el viacrucis
Per aquest clergue, “els cristians no som lluny del món, som part d’ell. Aquesta pàtina individualista de la societat actual, també ens afecta. No aconseguim fer comunitats que estableixin solidaritat i anar coordinadament. La gent busca aquesta comunitat, és necessària, malgrat aquesta tendència per la individualització”. Pel que ha pogut desprendre de les confessions, Pere Milà arriba a la conclusió que “a la gent li manca un referent clar, de com ser com a persona. També hi ha una gran confusió entre mal i el bé. No s’identifica el que és cadascun d’aquests costats i menys les seves fronteres. Emocionalment la gent va molt perduda. Cada vegada sabem conviure menys, es perd la capacitat d’empatia i, per tant, les habilitats relacionals”.
El Sant Crist iniciant el viacrucis des de la Geltrú
Així és com ha perdurat durant tots aquests anys aquesta entitat amb aquest fons religiós. Nodrida tant com ha pogut de gent jove. Noves generacions que no coneixen els vells estigmes de la religió. Però si saben dels abusos comesos per clergues o la negativa a l’avortament de la institució eclesiàstica. A l’església, que perd institució, potser li cal sortir d’una imatge anacrònica, fer-se més atractiva i ser autocrítica. Perquè la gent, efectivament, no deixa de fer-se preguntes existencials, i des de la individualització prefereix una religió a la carta.
PUBLICITAT
PUBLICITAT