ENSENYAMENT
30-04-2025 15:18
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
No m’he pogut resistir a compartir amb tots vosaltres aquest bonic cal·ligrama l’autor del qual el va compondre per al concurs de Sant Jordi de la seva escola. Nou anyets té l’avantguardista en qüestió.
La seva composició ens recorda un comandament d’una coneguda consola de jocs formada precisament per la paraula “jocs” repetida prop de cent vegades en un ostinatto rítmic monosil·làbic que combina el so fricatiu postalveolar sonor amb el final alveolar sonoritzat en una cadència gairebé hipnòtica. L’autor ens deixa amb el dubte de si la literatura s’ha apoderat del joc o bé, a l’inrevés, és el joc el que s’ha apropiat de la literatura. La paraula conforma fins i tot al seu enemic o bé és el món virtual el que ens ha envaït fins a les nostres darreres posicions. La composició no ofereix una resolució a aquest enigma, sinó que és més aviat una invitació a la reflexió en aquest sentit. Una reflexió oberta per a que cada espectador pugui treure’n el significat que construeixi. Una obra que es completa en la visió personal que en fa d’ella cada espectador. El significat no s’imposa, es presenta i resta obert. Un discurs profund i pertinent, agudament contemporani, sobre la naturalesa de l’art en el món actual.
Incomprensiblement, el jurat no va considerar premiar aquesta obra i es va decantar per cal·ligrames més clàssics, més en la línia de Salvat-Papasseit, en els quals l’element textual significava alguna cosa. Un prejudici clàssic dels jurats en contra dels qui trenquen estereotips i obren la mirada més enllà. Quan no s’és capaç d’entendre el significat, es creu que no hi ha un significat, és un error comú. Per consolar els membres del jurat, els recordaré que Josep Pla tampoc va observar cap mèrit literari en “La Colometa” (títol amb el qual va presentar la novel·la “La plaça del Diamant” Mercè Rodoreda). Li va semblar una crònica sense cap interès de la quotidianitat d’una mestressa de casa i no va copsar tota la violència que circula per les seves pàgines.
I això sí que apunta a la creativitat. No és una expressió espontània sinó una relectura d’un tema clàssic. Ja en vam parlar aquí. Com a obra d’art, segur que aquest nano s’ho va passar bé amb aquesta obra reivindicativa de les seves aficions i va prendre’s amb total llibertat les convencions del gènere que el seu mestre li havia presentat. Les meves més sinceres felicitacions!
PUBLICITAT
PUBLICITAT