LITERATURA
04-05-2025 18:54
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El llibre Sayonara JP (Lapizlàtzuli Editorial) és el comiat formal de Joaquim Pijoan (Santa Cristina d’Aro, 1948) de la vida pública com a pintor i escriptor (premiat, cal dir, amb els premis Documenta, 1982 i Sant Jordi, 2007).
Sayonara JP es presenta com una criatura tricèfala, es llegeix als crèdits de la publicació. En efecte: en primer lloc trobem un personal, valent i enraonat manifest en la millor tradició dels manifestos artístics en els quals els signants expliquen públicament els seus propòsits i programes d’actuació. En segon lloc trobem un escrit d’aproximació a la vida i obra de Joaquim Pijoan per part de Jaume Gabarró, monjo del monestir de Solius, que coneix bé l’autor. En tercer lloc llegim I després, què? Aquest llibre de poques pàgines està amarat d’una gran densitat vital i reflexiva amb les quals l’escriptor clou el cicle memorialístic: Infantesa (1952-1959), Adolescència (1960-1968) i Retrat del jove Skizo (1969-1980).
Una mostra de la seva obra artística realitzada en els últims temps la vam poder admirar al Cercle Artístic de Sant Lluc, on el dia 1 d’abril de 2025 Joaquim Pijoan va celebrar el públic acte de comiat. Des de fa molts anys Joaquim Pijoan va al Cercle a fer apunts del natural i que tan proper se’ns va fer aquest espai centenari en la lectura de Diari del pintor JP (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Aquest diari conté no només una crònica de la seva activitat diària com a dibuixant i pintor sinó també una ferma declaració de principis de la seva tasca artística en la qual s’ha mantingut, i que ara queda també reflectida a Sayonara JP tant en la proclama del manifest com en el pensament contingut a I després, què?. La seva veritat artística és clara, tant si contemplem la seva expressionista obra plàstica com si llegim la seva obra narrativa, sobretot la memorialística, en el ben entès que, com diu el mateix Joaquim Pijoan manllevant unes paraules de Warhol: «La valoració del meu treball no em correspon».
En la talaia dels 77 anys acabats de complir, Joaquim Pijoan s’ha volgut acomiadar de la vida pública, sempre deutora de la comèdia humana, però que en els nostres dies encara està més buidada si cap de la solemnitat ritual que en un temps li havia donat si més no un sentit cívic, si bé ja se’n queixava Chamfort (1741-1794) quan en un dels seus pensaments escrivia: «La societat, això que anomenem món, no és sinó la pugna de mil petits interessos contraposats, una eterna lluita de totes les vanitats que creixen i entrexoquen...».
Joaquim Pijoan s’acomiada de les vanitats mundanes, però no d’escriure, que és el seu ikigai, la seva raó de ser en aquest món com també havia dit Rainer M. Rilke al jove poeta que li demanava consell. «He escrit amb recepta mèdica, des de fa 44 anys, arran de patir un tractament mental de xoc». L’escriptura de Joaquim Pijoan de seguida va passar de ser un exercici salvífic mitjançant l’expressió lliure a convertir-se en l’activitat creativa que ha donat tants bons fruits en la seva obra literària. I és que Joaquim Pijoan escriu des del nucli més profund del seu ésser. I ho fa al seu diari escrit cada dia sense desmai, i als episodis de la seva vida narrats a les memòries, i a la seva narrativa de ficció marcada per la seva poètica personal.
Joaquim Pijoan viu en profunditat tot esdeveniment, tot pensament, tot sentiment que passa pel filtre de la seva sensibilitat desperta i s’eleva mercès al seu esperit afuat. L’escriptura de Joaquim Pijoan reflecteix com un espill una unitat de sentit que és tota veritat i bellesa a desgrat del dolor que hi és, i ben present. Una vida sense una sola ferida seria tan insípida com un plat sense sal. El jove Skizo, com ell mateix s’anomena després del daltabaix mental ocorregut en els seus dies de joventut, el fan profundament compromès amb la seva humanitat vulnerable i la dels altres per com ningú no pot parlar de si sense parlar dels qui ens envolten: família, amics, confrares. Un retrat de grup, doncs, i de generació, i de país: el nostre, així com el retrat detallat de la vida artística i cultural contemporània sense perdre mai peu, però, en la memòria que dona fe de qui som i on som i, per tant, dels fonaments de l’ésser que volem realitzar de moment a la terra, però amb l’esperit posat al cel, metàfora de la vida espiritual que a través de la fe activa el condueix a Déu. «Si Déu i la vida són en els detalls, potser la literatura i totes les arts també hi són, hi ha estat i hi seran, fins a la fi dels Temps», escriu Joaquim Pijoan a les pàgines de Sayonara JP, que en realitat no constitueixen un adéu sinó un fins ara.
PUBLICITAT
PUBLICITAT