CULTURA
08-06-2025 20:58
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
La historiadora Marisancho Menjon, especialitzada en salvament i expoli de pintures murals, va escriure que a Sijena es van arrancar 120 metres quadrats de frescos, i que es troben escampats per museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Bé, d’escampades res de res, perfectament conservades al MNAC com pot observar qualsevol visitant que hi vagi. Però ara deixem de costat les consideracions sobre conservació de les pintures, anem a la història.
La major part de les pintures es van destruir durant la guerra que Franco va iniciar el 1936. Si bé alguns elements els van salvar els veïns de Sijena, els frescos dels arcs i sala capitular van quedar oblidats. L’arquitecte Josep Gudiol va decidir que s’havien d’arrancar per evitar que es perdessin perquè estaven a la intempèrie, i va obtenir 4.000 pessetes del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Això es va fer sense el permís de les monges que l’ocupaven abans de la guerra ni de la Dirección General de Bellas Artes de la República.
Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol i li va pagar dos tècnics especialistes en aquestes tasques. El govern de l’Estat va aprovar l’operació, i amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures, es van dur a Barcelona i es guardaren a la Casa Amatller.
El 1940, van ser dipositades de forma segura al MNAC i restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, que ja havia tornat de l’exili.
En acabar la guerra les pintures no van retornar a Sijena sino que van quedar quedar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i que des de 1939 les institucions aragoneses van reclamar que retornessin a Sijena seguint les ordres de la Dirección General de Bellas Artes.
L’any 1960 el director del MNAC, sense permís, va arrancar frescos de la sala capitular, del refetori i de l’absis.
El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció. Una protecció providencial: el sostre del monestir es va ensorrar el 1990 i, per tant totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.
El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va arribar a un acord amb la superiora de la comunitat segons el qual el monestir va cedir les obres d’art a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que ho estan. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya. La davallada de vocacions religioses va afavorir l’envelliment de la comunitat religiosa, i les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi estarien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000. Catalunya va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir i de les persones.
Durant totes aquestes dècades, a l’Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res. No es va gastar un sol cèntim ni per rescatar, ni per restaurar, ni per conservar aquestes obres d’art. Si les haguessin deixat sota la responsabilitat dels governs aragonesos, s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.
Ara el Tribunal Supremo ha confirmat la sentencia de l’Audiència d’Hosca que dictamina que les pintures s’han de restituir al Monasterio de Villanueva de Sijena.
Amb els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, exigeixen el retorn a l’Aragó de les pintures. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tracté de sacs de patates. Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol.
Si hem d’esperar que Collboni o Illa plantin cara a la sentència.... Ferraz dixit.
I ara espereu, que quan descobreixin que a Barcelona hi ha l’Arxiu de la Corona d’Aragó… Més camions cap a l’Aragó?
Senyora Marisancho Menjon, els llibres d’història no es guarden als prestatges de les obres de ficció.
PUBLICITAT
PUBLICITAT