PUBLICITAT
LITERATURA
10-08-2025 19:58
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
La Casa dels Gats, d’Emili Gil (La Sènia, 1969), és una història de transformació integral: interior i exterior, que cal situar en la millor tradició narrativa de la ciència ficció i realisme màgic amb un alt contingut que abasta l’egiptologia i l’alquímia, la fantasia creativa, el misteri i el meravellós, i les idees sobre la naturalesa i la identitat humana acompanyades d’una atmosfera gòtica que a alguns lectors els recordarà la literatura de Jules Verne, Edgar Allan Poe i Gérard de Nerval, o a l’autora de Frankenstein, Mary Shelley i, encara, Marguerite Yourcenar i la seva Opus nigrum. Entre els autors catalans Joaquim Ruyra, Víctor Català, i la Mercè Rodoreda dels últims temps, amb l’enigmàtica novel·la La mort i la Primavera.
El relat en si de La Casa dels Gats, d’Emili Gil, és un manuscrit trobat, un recurs literari que en la novel·la gòtica El manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, té un dels seus millors antecedents. En aquest relat en primera persona de l’Edmond, un home que es considera a ell mateix un home «gris» perquè encara no ha sabut veure prou la seva dimensió espiritual entre les llums i ombres, en els seus passeigs nocturns pels voltants de l’església del barri de les Corts, Sant Ramon Nonat (el nom no és intranscendent: el nen Ramon va néixer quan la mare ja era morta i l’hagiografia el considera un fet miraculós), en un carreró fosc topa amb una casa estil «indiano» que li crida l’atenció enmig de cases de pisos anodines com anodina és seva feina que el fastigueja, però bé s’ha de guanyar la vida. A les escales de la casa recent descoberta sempre hi ha una munió de gats negres com la nit i la mateixa solitud que experimenta l’Edmond fins que al cap de tres dies hi descobreix la seva habitant: una dona d’edat, la Russy, tota ella afabilitat hospitalària i misteri (com els gats), que es converteix en una magnífica tertuliana (una ànima bessona) per la seva gran saviesa provinent de la seva dedicació professional i vocacional com a arqueòloga abocada a l’egiptologia i l’alquímia que la cultura egípcia, amb la momificació, porta incorporada. En les seves descobertes sobre el terreny, la Russy ha aprofundit en la religiositat egípcia que adora els gats en la figura de la deessa Bastet, que apareix amb forma humana i cap de gat. Els antics egipcis concebien la divinitat una en una pluralitat de formes i atributs. D’aquí ve que en les tombes egípcies s’hagin trobat gats momificats. I ja no direm res més per no desvetllar el desenllaç d’aquesta història que convida els lectors a travessar els llindars entre el real i l’oníric, entre la ciència i la màgia, entre la recerca de si i la transformació personal en aquest cas, ben radical: un naixement a una «vida nova» amb una iniciació a través d’una hierogàmia: la unió amorosa i sexual que practicaven els déus per donar a llum una realitat o creació nova.
«La Casa dels Gats és una obra ambiciosa i subtil que, sota l’aparença d’una narració fantàstica convencional, desplega una profunda meditació sobre la solitud, la identitat, el misteri i el simbolisme del món», escriu Mònica Llobera i Adrover a l’epíleg de La Casa dels Gats, d’Emili Gil.
En efecte: es tracta d’una meditació afinada i aprofundida sobre la condició de l’ésser humà sempre sol davant la seva realitat més íntima que en la meva memòria lectora m’ha dut a l’exclamació del personatge d’Antígona a La tomba d’Antígona, de la filòsofa María Zambrano, i tradueixo: «No, tomba meva, no et donaré cops. No esberlaré en contra de tu el meu cap. No em tiraré a sobre teu com si fossis tu la culpable. Ets un bressol, un niu. Casa meva...» La Casa dels Gats, doncs, com el lloc de la transformació, de la regeneració, i la falda de la Russy com la dona-mare (i figura de la dona sàvia) que inicia en la vida nova el fins aleshores gris Edmond que en els seus passejos de nit pels voltants de l’església de Sant Ramon Nonat sospirava per trobar-se a si mateix. Perquè neixi l’ésser nou ha de morir el vell. D’aquí ve la metàfora de la tomba com a niu, com a bressol, i l’amor com una de les forces poderoses que ho fa possible.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT