PUBLICITAT
JUSTÍCIA
12-10-2025 8:34
Aquest article reflexiu no és un article d’opinió com a tal ni pretén ser gaire més que unes paraules de consol per a una modesta advocada. Són paraules que han sortit de la persona, darrere la toga, per refer-me de la darrera guàrdia del Torn d’Ofici en el servei per la defensa de víctimes de violència masclista. Malauradament, per la meva professió, he d’assistir situacions desagradables i dures, i per poder orientar sobre les vies legals i ser la mà que acompanya en el procediment judicial a les víctimes i atendre els seus interessos, he d’estar bé jo amb mi mateixa.
Quan el silenci pesa més que les proves
Per a moltes dones, el procés penal és una selva desconeguda on la seva veu es dilueix entre tecnicismes i formalismes. Però darrere cada denúncia hi ha molt més que una narració de fets d’un dia determinat: hi ha anys de por, de resistència, i de dignitat sostinguda en silenci.
Potser s’espera massa de la Justícia. O potser n’esperem massa les qui hi treballem amb el convenciment que ha de ser un instrument realment protector. La realitat, però, ens sacseja sovint amb situacions que no encaixen en els marges de cap protocol.
Dues dones, víctimes de violència habitual. Una decideix divorciar-se també, després d’anys d’ira per part d’ell cada cop que sortia el tema.
L’altra ja fa temps que va emprendre aquell camí, però la violència ha continuat latent, disfressada de control a través dels fills, de dependència econòmica, de manipulacions subtils o de pors sembrades durant anys.
Després d’una guàrdia, denuncien. Ho fan el dia abans, a comissaria.
L’endemà, han de ratificar la denúncia davant el jutjat. Se les convoca per decidir si es concedeix o no una ordre de protecció.
El passadís: primer escenari de por
Als passadissos del jutjat es creuen amb els seus agressors.
Els rostres d’angoixa, la tensió en els cossos, la mirada perduda.
Incomoditat i pensaments difusos a mida que passen les hores. En aquell escenari aparentment neutral, els records actius es barregen amb la sensació d’estar soles, de nou, davant d’un sistema que sovint les qüestiona abans que les protegeixi.
Mentrestant, se’ls explica amb la millor voluntat de les professionals quins són els recursos disponibles i les conseqüències jurídiques de la denúncia. Però ningú ha pensat amb les conseqüències emocionals?
Quan el silenci pesa més que la bufetada
Són les 14 h. Una de les dones ja ha marxat. No ha pogut sostenir-ho més.
La seva ordre de protecció és denegada. La justícia, un cop més, exigeix proves tangibles: lesions visibles, testimonis, certeses.
L’altra víctima espera encara una resolució.
Tem que tampoc l’hi concedeixin. Ella no té blaus, però fa temps que viu en un estat d’alertacrònic.
M’ho ha dit clar: “Prefereixo un cop de puny”.
Aquestes paraules ressonen dins meu. No calen cops per fer mal.
La violència psicològica, el control, les humiliacions repetides, les amenaces —a vegades subtils, a vegades explícites—, també maten.
Però és més difícil de provar. I, per tant, menys proves per poder acreditar el risc real. El resultat: menys protegides.
El ritual penal: condemnar o absoldre?
Per aquestes dones, el procediment judicial és un món aliè.
De sobte, passen de viure anys en silenci a explicar-se davant de figures desconegudes: un fiscal, un jutge, dos advocats. I jo, la seva advocada, intento ser pont. Però sovint sento que el llenguatge de la sala no és el seu. Es bloquegen. Es col·lapsen. Porten massa temps sense sentir que la seva veu mereix ser escoltada.
A vegades em pregunten què passarà. Els dic que el canvi més gran ja el fan elles: quan decideixen parlar, quan diuen prou, quan trien una altra vida. I sí, el procés pot ser lent, fred, decebedor. Però cada passa que fan és una gesta de dignitat.
Resiliència: el fil invisible que les manté dretes
Hi ha dies que surto amb un pes al pit. Em pregunto si val la pena. Si té sentit defensar una ordre de protecció que potser serà denegada. Si serveix d’alguna cosa acompanyar-les quan la Justícia els gira l’esquena.
Però m’he convençut que si un dia vaig decidir inscriure’m en aquest torn, era per vocació. Penso en elles, les seves mirades quan surten de declarar. Potser tremolen, potser ploren. Però han trencat el silenci.
I llavors recordo per què soc aquí.
Perquè elles, malgrat tot, decideixen viure. Perquè la lluita feminista no sempre es fa amb pancartes; a vegades es fa als passadissos d’un jutjat, amb la veu entretallada i el cor a punt de fugir. I perquè jo, com a advocada, com a dona, vull estar al seu costat.
Encara el 2025...
Som al 2025, i sí, han canviat moltes coses.
Tenim més protocols, més formació, més consciència social, més paraules —algunes fins i tot noves— per descriure formes de violència que abans quedaven invisibles. Però també és cert que, en el dia a dia, en les guàrdies, als passadissos del jutjat, en el silenci tancat d’una sala d’espera... moltes coses continuen igual.
Encara hi ha dones que no denuncien perquè saben que el sistema sovint no les creurà.
Encara es qüestiona la seva paraula.
Encara es rebutgen ordres de protecció perquè “no hi ha lesions visibles”. Encara s’exigeix d’elles una coherència i una força que cap altra víctima hauria de demostrar per ser protegida.
Defensar les víctimes avui és resistir dins d’un sistema que, tot i els canvis, encara falla. I malgrat tot, moltes d'elles continuen trencant el silenci. Són elles les que ens recorden que la lluita feminista no és només una reivindicació col·lectiva: és un acte diari de supervivència i dignitat.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT