PUBLICITAT
EDUCACIÓ SOCIAL
26-10-2025 11:28
Cal saber que la paramnèsia és un fenomen psicològic i neurològic molt complicat i que afegeix distorsions de la memòria, ens porta a pensar en les confabulacions, les il·lusions de memòria, en definitiva a uns falsos records, que poden provocar una clara percepció errònia de la nostra realitat.
Parlem d’una “il·lusió de falsa familiaritat”, quan hi ha qui pot sentir falsament que un lloc, un succés i una persona és familiar, tot i no haver-los viscut prèviament.
També podem parlar de la "paramnèsia reduplicativa", en aquest cas un lloc, situació o persona ha estat duplicat.
La "confabulació" és també un altre tipus de paramnèsia, quan hom fabrica coses a les quals es dona credibilitat, fins i tot, aquesta persona està convençuda que uns records inventats o distorsionats són verídics.
També podem trobar els "falsos records", quan algú recorda esdeveniments que mai van succeir i fins i tot, recordar erròniament uns fets que sí que van passar.
Cal saber doncs que certes patologies necessiten una medicació, d’una teràpia cognitivoconductual i també una rehabilitació neuropsicològica.
La distorsió i/o error de la memòria en grau patològic també implica un record deficitari, una rememoració i una identificació distorsionada.
El déjà-vu és una sensació efímera que ens porta a reconèixer haver viscut una situació anteriorment, encara que no hagi estat així.
El “déjà-vu” (ja vist, en francès), apareix en el llibre "el futur de les ciències psíquiques", escrit per l'escriptor i filòsof Émile Boirac (1851-1917).
Segurament l’haureu experimentat diverses vegades al llarg de la vida, és més freqüent en la joventut. Els investigadors situen el seu origen en un error en la manera com el cervell processa i emmagatzema la memòria.
També hem sentit parlar del “jamais vu” (mai vist, en francès), allò que ens és molt familiar, de cop i volta, ho percebem estrany o nou. A voltes la sensació de tenir un nom a la punta de la llengua, quan es veu algú que ens sona i no sabem de què...
El déjà-vu és un error, un conflicte, una confrontació, entre allò que percebem i allò que ja hem viscut, però hi ha quelcom que ens diu que no, la memòria, en aquest cas ens pot donar molts errors, és bàsicament un reflex de com funciona el cervell.
He volgut aprofundir per analitzar el comportament, parlant-vos d’un adolescent de 16 anys que va justificar-se i argumentar davant d’un tribunal de Justícia, emprant una paramnèsia, haver estat abusat sexualment.
Curiosament, en la fase d’instrucció es va saber que el noi no havia pogut respondre als desitjos sexuals de la seva parella i és clar, com a bon “machito”, va haver de justificar el fet que “li va fer llufa l'instrument, que se li va estovar el melindro, en definitiva que va perdre la trempera”.
I és que el nostre cervell genera records massa sovint, des que ens despertem, fins que anem a dormir. En el moment en què obrim els ulls, el cervell processa si el que ens envolta és nou o no, el déjà-vu, apareix en aquest context.
En resum, el pobre noi va argumentar per justificar-se, va inventar un suposat abús sexual de petit, per gaudir de la compassió de la pobra noia.
El problema és que la bola va arribar a ser tan gran, que no es podia desdir i la mentida, allargada i mantinguda durant el temps, va acabar condemnant a la persona denunciada.
15 anys després, ara, aquest professor d’educació física d’una escola concertada, tem que li pugui passar el mateix, que aquesta vegada ell esdevingui la víctima real de la denúncia i esdevingui la una peça fàcil del seu propi “karma”.
Certament, parlem d’una ment malalta, lligada a uns pares amb un cert grau d’esgotament, amb unes expectatives internes i externes massa grans, que no van acceptar que el problema el tenien a casa i van voler buscar culpables fora.
Una mare que es considera massa perfecta, que no es pot permetre dubtar del seu rol i que ja li estava bé descarregat la culpa de tanta incompetència en una altra família.
Penseu que en la memòria, tot el que hi ha registrat ho comparem amb el nostre entorn, no per recordar, sinó amb una voluntat d’anticipació i de predicció del futur. El problema rau quan aquesta predicció no s'ajusta al que està passant, generant patiment i fent mal, molt de mal.
Podem parlar, doncs, d’un problema de control, ara passarà això... però no acaba passant. És quan l’inconscient passa al nivell conscient, aleshores hi ha la sensació que allò ja ho has vist abans.
El que no sabia aquest noi és que quan estem més cansats i estressats, el cervell en un estat complicat, ens genera errors de control, de distracció i d'atenció. Quinze anys més tard i després d’una bona investigació s’han pogut escatir algunes variables per contribuir a quadrar els planetes i per més bé que eduquem als nostres fills, finalment ells també aplicaran les seves pròpies regles.
Analitzem doncs més profundament aquest cas. Tenim un preadolescent, massa preocupat pel sexe, per la seva imatge, que practicava l’onanisme massa sovint, amb un ritme patològic, dibuixant penis a tort i a dret. Pels seus pares, calia trobar una explicació a tot plegat que evités un desequilibri familiar, forçats davant d’una imperiosa necessitat de ser una família perfecta i evitar acceptar el que realment passava...
Aquest noi és el segon fill que no se sent protagonista, entre dos germans brillants, un adolescent educat en una família de classe mitjana. Amb una primera filla excelsa, divina i un petit consentit, ambdós amb rols ben definits. A més un adolescent amb un fort desig d’atenció dels seus familiars, gelós, rebel i molt competitiu. Un noi que vivia entre les comparacions dels seus germans, ple de frustració i competitivitat i que no destacava entre els seus companys d’escola, més aviat era un mediocre.
Amb una mare narcisista, envejosa, de les que jutgen i critiquen qualsevol comportament i decisió, va provocar un profund impacte negatiu en l’autoconfiança i l’autoestima del seu fill mitjà. Un pare amagat a les faldilles de la seva esposa amb poca personalitat i més aviat consentidor.
Un noi amb un cert lideratge, on les rivalitats són diàries i on ell sobresurt, pervers i amb tendències a practicar el bullying a alguns dels seus companys i companyes.
Llençar la culpa als altres és una bona manera de fugir de les responsabilitats i, sobretot, de sentir-se el centre de l’univers. És en realitat una manera de ser protagonista, de fer que tothom t’escolti i estigui per tu, de deixar de ser l’invisible.
Un sistema forense-pericial, massa acostumat a nedar i guardar la roba, que juga constantment amb l’ambigüitat, tot sabent que la psicologia forense ha de minimitzar, la subjectivitat ho va arrodonir tot. Amb una dubtosa selecció de tècniques i instruments d'exploració, amb una superficial aplicació d’aquests mitjans d'exploració. En aquest cas no van caler més proves, així, diuen, que hem de prioritzar el benestar físic i psicològic de l'infant. Els fets narrats poden tenir versemblança.
“La versemblança és la qualitat d'un fet o un enunciat de resultar creïble i coherent en el seu marc. S'usa especialment per a designar el que sembla veritat o lògic en el marc de la ficció, encara que el receptor sigui plenament conscient de la no existència del que està percebent”
“El poeta i filòsof estètic Samuel Taylor Coleridge va introduir el terme "suspensió de la incredulitat" el 1817 proposant que si un escriptor pogués infondre un "interès humà i una aparença de veritat" en un conte fantàstic, el lector suspendria el judici sobre la seva inversemblança”.
Hem d’afegir una advocada especialitzada en el joc brut, amb un gran domini dels mitjans de comunicació que ha de pagar factures i aquest client li ha posat molt fàcil, usant una declaració conscient i incorrecta que serveix per aconseguir els seus objectius, a banda de flirtejar amb mitjans de comunicació de l’anomenada teleporqueria. Curiosament, el menys important és l’ús de la terminologia jurídica i el menyspreu per les proves proposades per perits de part, que avaluen amb rigor i professionalitat. Ah, que a aquests pseudojuristes, no els interessen les proves, visca la subjectivitat...
Joan Rodríguez i Serra és educador social (joanr.educadorsocial@gmail.com)
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT