PUBLICITAT
LITERATURA
20-11-2025 15:55
Fa unes setmanes fèiem unes notes de lectura sobre el darrer llibre de Julio Llamazares, El viaje de mi padre, i ara volem presentar la seva primera novel·la, Luna de lobos, escrita en el ja llunyà any 1985.
Quaranta anys després de la seva publicació, el llibre continua essent interessant i actual, sobretot en aquests temps de recuperació de la memòria històrica. La Guerra Civil i les seves conseqüències són una font inesgotable per a treballs d’investigació, d’estudi i de ficció.
Els dos llibres esmentats tenen la guerra com a fons, però són diametralment diferents. Mentre que a El viaje de mi padre Llamazares intenta reconstruir el periple que va fer el seu pare com a soldat del bàndol nacional durant els mesos que va durar la guerra, Luna de lobos narra l’epopeia d’un minúscul grup de resistents —maquis— que, aïllats enmig de la contesa, van continuar lluitant fins a l’extenuació creient en una victòria gairebé impossible.
Julio Llamazares, nascut a Vegamián (Lleó), ha repartit la seva activitat literària entre la poesia, la novel·la i el periodisme. Encara que se’l situa dins la generació poètica dels vuitanta, va ser reconegut fonamentalment arran del seu treball com a novel·lista. De jove va formar part del grup poètic Barro i va fundar la revista Cuadernos Leoneses de Poesía. Llicenciat en dret, va abandonar aviat l’exercici de l’advocacia per dedicar-se al periodisme escrit, radiofònic i televisiu a Madrid.
Va iniciar la seva carrera literària amb el llibre de poemes La lentitud de los bueyes (1979). Més endavant va publicar un insòlit assaig narratiu, El entierro de Genarín (1981), i va tornar a la poesia amb Memoria de la nieve (1982), premi Jorge Guillén.
El seu treball com a novel·lista es va consolidar precisament amb Luna de lobos (1985), sobre la dura existència dels maquis sorgits de la Guerra Civil espanyola. La seva segona novel·la, La lluvia amarilla (1988), és un llarg monòleg de l’últim habitant d’un poble del Pirineu d’Osca.
Viatger incansable, Llamazares ha reunit les seves experiències a diversos llibres de viatges: El río del olvido (1990), Tras-os-Montes (1998) o Los viajeros de Madrid, entre altres. També ha publicat volums d’articles com A Babia (1991) i Nadie escucha (1995), i llibres de relats com En mitad de ninguna parte (1995) o Cuaderno del Duero (1999). El seu darrer llibre és El viaje de mi padre, a cavall entre el relat memorialístic, el llibre de viatges i la reflexió sobre el pas del temps.
Al llarg de la seva carrera ha rebut premis com l’Ícar, el Nonino o el Cardo d’Oro, i ha estat finalista tres vegades del Premi Nacional de Literatura.
L’acció comença l’any 1937. Un grup de soldats republicans queda aïllat enmig de la retirada i la desfeta quan cau el front republicà a Astúries. Emboscats a les muntanyes que separen Astúries i Lleó, intenten sobreviure amb l’esperança de tornar-se a integrar en alguna unitat republicana.
La missió és impossible: l’avanç franquista els tanca totes les vies de retorn. Aïllats, acorralats i perseguits cada cop amb més contundència per la Guàrdia Civil, la partida de guerrillers es redueix fins a tres membres: Ramiro, Ángel i Gildo. La seva única opció és resistir i fugir constantment, esperant un contraatac o el final de la Segona Guerra Mundial, que podria canviar el curs dels esdeveniments.
Refugiats a la muntanya, es mouen només emparats per la nit, ocults en coves, mines abandonades o racons remots. Només així poden aconseguir menjar, veure les seves famílies o buscar recursos per mantenir viva l’esperança d’una victòria contra el franquisme.
La repressió, paral·lelament, es fa més violenta i selectiva. No només persegueix els guerrillers, sinó també les seves famílies i els veïns dels pobles que, sovint amb por però també amb solidaritat, els donen suport.
Narrada en primera persona per un dels resistents, la novel·la és també una reflexió sobre el valor, les conviccions i les tensions entre els maquis i els partits polítics —sobretot el Partit Comunista—, que intenten dirigir-los amb escàs èxit. Igualment, es planteja el dilema entre marxar a l’exili o esperar un hipotètic aixecament popular.
El llibre segueix fins el 1946 en que ja pràcticament sense cap mena de suport i no havent-se complert les previsions que els aliats acabada la guerra Europa entressin a Espanya per enderrocar a Franco. Sense cap mena de possibilitat de vèncer ja cal prendre decisions.
Llamazares defineix Luna de lobos com una mena de western nascut de les històries que havia sentit de petit sobre la resistència antifranquista. Una història carregada d’èpica però també de realitat que van viure uns resistents que en defensa dels seus ideals i conviccions van rebre moltes vegades la solidaritat dels veïns dels pobles per on passaven, però també van patir la repressió de la guàrdia civil i de les autoritats franquista sobre ells mateixos i les seves famílies que els perseguien amb la voluntat d’eliminar-los.
Un llibre interesant, carregat d’història i de sentiments.
Luna de lobos
Julio Llamazares
Col·lecció Biblioteca Breve
Editorial Seix Barral.
Barcelona, maig 2024
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT