PUBLICITAT
FILOSOFIA
09-01-2026 17:53
Aquesta condició no invalida el coneixement antropològic, però en fixa l'estructura fonamental: l'ésser humà és simultàniament subjecte i objecte del seu propi saber. L'antropologia no és, per tant, una observació neutral externa, sinó una operació cognitiva interna al fenomen que analitza.
Aquesta reflexivitat ha estat formulada clàssicament en la tesi segons la qual l'Home és la mesura de totes les coses, però sovint ha estat reduïda a definicions insuficients de l'humà com a animal racional o lingüístic. Tanmateix, el tret distintiu de l'ésser humà no és la mera transmissió d'informació —capacitat compartida amb altres formes de vida dotades de llenguatge—, sinó la producció de sentit normatiu: la capacitat d'atribuir valor, justificar accions, assumir responsabilitats i inscriure la pràctica en marcs simbòlics compartits. L'acció humana no és només causal, sinó interpretada, jutjada i exigible.
Aquest caràcter normatiu s'articula simbòlicament. Els símbols no compleixen únicament una funció instrumental o representacional, sinó que operen com a estructures d'ordenació del sentit: estabilitzen expectatives, orienten pràctiques i fan possible la responsabilitat. Moral, religió i concepcions generals del sentit constitueixen, en aquest marc, formes fonamentals d'organització simbòlica de l'experiència humana.
Aquestes estructures no són arbitràries ni indeterminades, sinó que presenten una estabilitat formal recognoscible. Quan es debiliten, el sentit no desapareix completament, però es fragmenta: l'acció perd capacitat justificadora, la responsabilitat es dilueix i la coordinació pràctica deixa d'estar normativament fonamentada. Aquest fenomen no descriu estats psicològics individuals, sinó configuracions simbòliques col·lectives de l'experiència.
Aquesta mediació simbòlica no ha de ser confosa amb un relativisme normatiu fort. El caràcter històric del sentit no implica que totes les seves configuracions siguin equivalents, ni que l'exigència de responsabilitat pugui ser suspesa sense pèrdua de coherència. La pluralitat simbòlica pressuposa criteris interns de consistència, no la seva abolició.
En aquest context pot identificar-se la funció d'un principi simbòlic unificador, no com una entitat substancial ni com un agent causal, sinó com un límit formal del sentit. Aquest principi no produeix continguts ni explica el món, sinó que ordena el camp del que pot ser justificat, exigit i imputat. Les tradicions religioses han tematitzat aquesta funció sota el nom de Déu; tanmateix, el seu nucli conceptual no és teològic, sinó normatiu i simbòlic.
Formalment, aquest principi pot ser concebut com una funció lògica de segon ordre —Ω— que no anul·la el principi d'identitat, però en relativitza la rigidesa. Si A és igual a A i diferent de no-A, la funció Ω permet pensar que A conté parcialment no-A i que no-A conté parcialment A, no com a contradicció, sinó com a inclusió estructural. Aquesta coimplicació ordenada expressa la tensió constitutiva del sentit: identitat i diferència, estabilitat i transformació, afirmació i límit. No es tracta d'una fusió indiferenciada, sinó d'una articulació simbòlica del conflicte.
D'aquesta estructura se'n deriven diverses configuracions simbòliques històricament determinades. En algunes, la relació entre paraula, norma i responsabilitat es manté estable; en d'altres, aquesta articulació es dissol fins al punt que el sentit perd força obligant. Aquestes configuracions no han de ser interpretades com a disposicions psicològiques, sinó com a possibilitats estructurals de l'experiència humana.
El nihilisme pot emergir, així, com una posició intel·lectual coherent en contextos de deslegitimació de les estructures simbòliques heretades. No és, per si mateix, una patologia ni una mera reacció al sofriment. Tanmateix, el nihilisme radical troba un límit intern quan pretén negar tota normativitat mentre continua operant, implícitament, amb criteris de veritat, coherència o responsabilitat. Aquest límit no invalida la crítica, però n'estableix l'abast conceptual.
En aquest punt cal considerar una asimetria freqüent en l'experiència humana contemporània: la dissociació entre el registre públic i el registre intern del sentit. És possible que un subjecte adopti una posició nihilista en l'espai públic —per exigència de neutralitat, ironia defensiva o adaptació cultural— mentre manté internament formes de significació religiosa o normativa. Igualment, pot produir-se el cas invers: una adhesió pública a llenguatges religiosos o morals que no troba correspondència en la convicció interna. Aquesta desalineació no constitueix només una incoherència moral individual, sinó una fractura simbòlica que debilita la capacitat del sentit per orientar l'acció. Quan el que es diu, el que es creu i el que es fa no comparteixen un mateix horitzó normatiu, el sentit no desapareix, però perd densitat, estabilitat i força obligant.
La fe pot ser analitzada, en aquest marc, com una relació simbòlica de doble direcció. Aquesta bidireccionalitat no és simètrica ni abstracta, sinó que es fonamenta en un contacte originari amb el diví tal com és reconegut pel creient: una experiència fundacional —no necessàriament extraordinària ni verbalitzable— en què el sentit no és produït pel subjecte, sinó rebut com a interpel·lació prèvia. La fe humana no s'origina, així, en una decisió autònoma, sinó en la resposta a una presència que s'ha fet significativa abans de ser conceptualitzada. No consisteix únicament en un moviment de l'humà cap a Déu, sinó també en una confiança originària de Déu cap a l'humà: una atribució de responsabilitat que precedeix la resposta humana. Creure no és només adherir-se a un sentit, sinó respondre a una interpel·lació que ja pressuposa capacitat, llibertat i obligació. En aquest sentit, la fe no suspèn la responsabilitat, sinó que la funda com a resposta.
Quan la divinitat és concebuda com a no-intervenció directa, no s'afirma una absència de sentit, sinó una exigència estructural: la responsabilitat no pot ser delegada. El que pot anomenar-se sacrifici diví no consisteix a imposar-se al món, sinó a retirar-se com a agent causal precisament perquè l'humà pugui actuar com a subjecte ple. Aquesta retirada no és desinterès, sinó confiança. Aquesta confiança només és intel·ligible perquè, per al creient, no és hipotètica ni merament postulada, sinó arrelada en una experiència prèvia de sentit rebut, que fa possible reconèixer la retirada no com a absència, sinó com a continuïtat exigent de la presència. Déu “creu” en l'humà en la mesura en què li confia el món. En contextos de sofriment extrem, aquesta estructura pot manifestar-se com a silenci: no com a negació del sentit, sinó com el seu límit tràgic quan la mediació humana fracassa.
Aquesta relació simbòlica és sempre culturalment mediada. Les representacions del principi unificador poden facilitar la responsabilitat quan articulen exigència moral i acció efectiva, o dificultar-la quan dissolen l'obligació en arbitrarietat o compensació fictícia. Cap símbol és neutral: tots orienten pràctiques.
En aquest marc, la recerca de la felicitat pot ser entesa com una orientació normativa fonamental, no com un estat passiu. La felicitat no és un premi, sinó un procés d'aprenentatge del bé en condicions finites. Les seves formes col·lectives —utilitat, benefici mutu, estabilitat social— no són objectius independents, sinó efectes necessaris d'una vida individual ordenada.
Ser útil implica comprendre el problema de l'altre, disposar de mitjans adequats i assumir la responsabilitat d'intervenir. Aquesta capacitat defineix la virtut en sentit fort: no com a excel·lència excepcional, sinó com a coherència mínima entre comprensió, acció i responsabilitat.
La màxima segons la qual res del que és humà no hauria de ser aliè no expressa una simpatia indeterminada, sinó una exigència rigorosa. Comprendre l'altre pressuposa haver assumit els propis límits, fractures i responsabilitats. Només així la solidaritat deixa de ser retòrica i esdevé pràctica efectiva. Només així l'experiència humana pot dir-se, amb propietat, civilitzada.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT