PUBLICITAT
POLÍTICA
01-02-2026 19:29
Reconec que la meva condició de fill únic em dificulta analitzar els comportaments de les famílies nombroses, però haver viscut els meus primers 20 anys amb tota la família immediata pendent de mi, (nen primer i noi després) que havia de fer-me càrrec del futur del meu entorn familiar, m’ha condicionat en els meus raonament i comportament, duent-me i duent-nos a uns patrons d’anàlisi i resposta que la cultura popular ha englobat en el concepte ja esmentat de “fill únic”.
Entenc, però, que en les famílies nombroses es donin diversitat i conflictes interns que els fills únics no solem patir. A canvi, això sí, que alguns membres tinguin un tracte diferent -favorable o desfavorable- que condicioni la seva personalitat per bé o per mal.
Si traslladem aquesta reflexió a altres nivells d’organització de la nostra societat, haurem d’acceptar que les nostres viles, pobles o ciutats també funcionin en base a les seves relacions amb la resta de conciutadans. Que, de la mateixa manera que en una família hi pot haver o hi ha, una “autoritas” paterna que decideix el que han de fer la resta de familiars, en aquestes unitats d’organització ciutadana hi ha un alcalde que, amb l’ajut dels membres de l’organigrama del poder polític, decideix que ha de fer la ciutadania.
Un esquema que, pujant més amunt de l’organització ciutadana, es torna a reproduir a nivell de regions, províncies o departaments fins entrar en el món de la gestió global que simbolitza i exerceix la nació. Naturalment, amb les diferències entre els “grups” de cada nivell que han anat generant i reforçant els fets històrics que cada comunitat ha viscut i que han anat modelant el seu caràcter. Per això els meus antecedents familiars em porten a pressuposar que els crescuts en situacions de diversitat de membres estan més preparats per afrontar reflexions i respostes en la seva vida quotidiana. Però aquesta idoneïtat per l’anàlisi d’un model determinat no garanteix els bons resultats de l’anàlisi. L’egoisme, es digui el que es digui, no és patrimoni exclusiu de fills i filles únics, ni l’altruisme ho és d’una infància i adolescència viscuts amb una colla de germans. De sobres ens han etzibat moltes vegades allò que “una flor no fa estiu ni dues primavera”.
Perquè, a mesura que anem pujant en aquesta mena de piràmide en què es configura allò que en diem “humanitat”, la situació es complica. Les relacions més o menys bilaterals que es donen dins de la família bàsica (unitat sovint tancada en ella mateixa) incorporen els vincles entre famílies (parents, amics, coneguts, etc...) que demanen noves formes de relació més imparcials i flexibles per afrontar el pas del temps i les realitats canviants. De la mateixa manera que demanen que aquestes formes de relació s’incloguin en les normes que acorden les diverses unitats per regular les seves relacions de forma acordada i permanent. Però encara queda un darrer graó. Extern a la relació però present en l’escenari. És el canvi de les condicions ambientals, de l’escenari en què es mouen aquestes relacions. Canvis que poden obligar a replantejar els mecanismes d’anàlisi i funcionament. Com els que ens varen dur dels règims totalitaris a la democràcia, de l’aïllacionisme a la confederació, de l’antagonisme a la cooperació, de l’esclavatge a la llibertat. Canvis i evolucions que encara avui funcionen quan un d’ells demostra la seva bondat i és capaç d’imposar-se enfront segles d’aplicació del principi contrari. Sempre, però, amb el dubte de si aquells avantatges que veiem en el canvi, ho son en realitat. No seria la primera vegada que hem hagut de girar els ulls al passat per rescatar alguna solució que havíem descartat o que havíem deixat dormint al calaix. De donar la raó a algun fill díscol.
És el que sembla que s’està produint en el pensament dels nostres joves que, tot i venir d’una història de lluita per la llibertat i la democràcia, estan obrint el seu raonament a les idees i principis totalitaris. O en els actes dels nostres màxims dirigents, que envien als seus soldats contra les manifestacions a Minneapolis o els refugiats de Gaza. Son tot just fills díscols?
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT