PUBLICITAT
RELAT
09-02-2026 11:39
A Carles se li va acudir tornar al seu poble el mateix dissabte de Carnaval. A qui se li acudeix? A Carles! Natural, tractant-se d'un bevedor d'aigua consumat i empedreït, res més lluny del seu ésser que correspondre's amb els temps que corren.
I corrien el temps, sí senyor, corrien en comparses de gents esmicolades entre retalls de colors i quadres, tots perduts en el disbarat sense importar-los quan serien capaços de trobar una mica de raó ni tan sols, l'únic important era topar-se amb el següent bar i buidar-lo, i en un d'aquests llocs de vici i perdició trist home de gavardina grisa, maleta marró fugisser i cafè desgraciat, i el va assimilar i el va arrossegar amb ell des de l'interior de les seves entranyes plenes de serpentines constrictor i confeti viscós.
El rugit de la comparsa era un núvol a la ment de Carles que no li permetia pensar i aviat es va sentir ingràvid i això va començar a agradar-li. Una mà s'havia posat a la cama i li agradava, li agradava molt, i es va rendir al plaer. No importava ni qui ni on, només importava aquella sensació capaç de traspassar pantalons, gavardina, maleta, aigua i cafè per explotar-lo al cap i expandir-se més enllà. Així estant, li van plantar un got de plàstic amb un beguda, tant se val quin, de fort vaixell i sabor canalla. I se la va beure a glops deliciosos de cremors inconfessables. Un capellà amb cara de plàstic li va passar un estrany cigar que feia olor de cataplasma cremada, mai havia fumat però es va permetre una calada, va aspirar, va tossir i va flotar. Un metge de dos metres i talons impossibles el va enterrar a garlandes. Enmig d'aquell frenesí d'incomptables caps, Carles va comprendre que no estava perdut, en realitat s'havia perdut molt abans d'arribar al seu poble, s'havia perdut la vida, potser de naixement, tant programar-li tot allò que havia de fer, pares, mestres, esposes, fills, avis, amics, veïns. Sentir… Viure… Somiar…
La nit es va esfumar amb l'últim bolero en una llauna de cervesa sense acabar i Carlos va clarejar nu sobre la sorra de la platja al costat d'altres cossos escampats per tot arreu. Ignorava què va ser de les seves desgraciades pertinences però no li importava gens ni mica. Feliç va rodar per la sorra, sentint la seva calor penetrar a la pell. No es movia d'allà en gaire temps. No senyor.
(1) Durant el segle XIX moltes famílies de Vilanova i la Geltrú emigraven a Cuba per «fer les Amèriques». L'Havana, Matances, Cárdenas i Cienfuegos van ser les principals destinacions. Molts d'ells, amb importants Fortunas, van tornar al seu poble natal, invertint la seva capital en edificis, propietats, indúdtries i obres benèfiques o ciutadanes. A causa d'aquesta petja els «indians», Vilanova va ser coneguda com l'Havana Xica.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT