PUBLICITAT
RELAT
27-02-2026 11:41
«L'ha atropellat un tramvia?», va xiuxiuejar Poplavski.
«Un accident mortal!», va gemegar Korokiev, amb llàgrimes que li regalimaven per la cara des de sota els pantalons. «Fatal! Ho he vist!» (pàg. 249, El mestre i Margarita, Mikhaïl Bulgàkov)
Associem molts accidents, morts i actes de violència amb la nostra vida quotidiana. De vegades penso i em pregunto: com és possible que puguem viure amb tant de patiment acumulant-se un darrere l'altre? És com si les nostres vides estiguessin construïdes sobre una cola de resistència. Quan era petit, vivia en un poble petit amb una xarxa d'altaveus a cada cantonada que emetien música i anuncis. En els llargs vespres d'estiu, quan l'avorriment arribava al seu punt àlgid, de vegades es podia sentir un tipus de música diferent. En aquell moment, la gent s'acostava a les portes i una veu com l'Àngelus anunciava la mort d'un dels habitants.
Això em molestava. Era molest! Però als veïns els encantava saber qui aniria al cel, qui havia mort uns minuts abans. En aquelles ciutats de catòlics practicants, la fi de la vida no existia. Un cicle contenia el següent. I entremig, repassaven les vides dels difunts: els seus èxits, les seves famílies, els seus germans i fins i tot la regió d'Itàlia d'on provenien.
Als pobles de la Pampa, el blat creixia fàcilment, les famílies tenien fills nous i nosaltres, els nens, matàvem insectes de closca dura o jugàvem a futbol. I el sol implacable rugia cada tarda, obligat a desaparèixer a contracor.
No hi havia problemes mediambientals, ni se'n parlava. I la televisió era una invenció molt recent. I l'home havia arribat a la lluna a bord d'un coet ple de gas i líquid inflamable.
La mort per accident era una cosa que passava molt rarament. Avui, Internet escup flames, lesions, mort i violència.
I va trigar deu anys a arribar a la lluna, i ni tan sols podem engegar-nos.
Aquella civilització dels anys 60 i 70 del segle passat, parlava d'àpats, de rentar, de sembrar i, de vegades, entre una pregària i una altra, emergia el sexe, que deixava altres fills.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT