PUBLICITAT
OBITUARI
16-03-2026 15:12
Discreta, amb un estil de Senyora en majúscules i de cap a peus, la Mercè era la dona del Sr. Jaume Blanch, creador de La Merengada. I la mare del també Jaume Blanch, pastisser de referència a la ciutat. Les darreres vegades que ens creuaven amb ella passejant per Vilanova, en la seva cadira de rodes, que empenyia la seva filla Mercè, sempre tenia unes paraules que ressonaven tant pel to com pel fons. “Quins nens més preciosos que teniu!” La Mercè era coneguda a casa. Els avis -la Núria i el Toni- eren amics del Jaume i la Mercè. Passaven vacances junts, tiraven endavant projectes plegats. Eren d'aquelles persones que ja des de petit en senties parlar a taula. I en senties parlar bé, sobretot amb dues constants: la feina -molta i ben feta- i Vilanova. Ella encara ens havia despatxat algun diumenge una safata de magdalenes, nata muntada i xocolata en pols per fer desfeta a ca l'àvia, o un tortell per Sant Antoni, sempre de manera cerimoniosa.
Amb en Noni, m'haig de remuntar a uns anys enrere. Jo estudiava música -solfeig i piano- a casa la Montserrat Soler. Ho feia en una casa antiga, estreta, del Carrer de les Roques, a la que s'hi accedia pocs metres més a munt de l'entrada al Cal Federal per la Plaça dels Lledoners. Eren els darrers anys en els que encara anava a escola, al Cossetània, i també els primers anys del Cabanyes, i les classes van passar als dissabtes al matí, a les nou. Hi anava en bici, la lligava en un fanal de la Plaça. Feia la classe i, en acabar, gaudia d'un dels moments més esperats de la setmana. Entrava a Cal Federal, amb part de la setmanada, em comprava un bufat de xocolata. Si les monedes allargaven, me’n podia comprar dos. Me'l despatxava una dependenta encantadora. I, per allà al darrera, se sentia i, de tant en tant es veia, en Noni. Jo agafava el bufat i me'l menjava a la plaça just abans de tornar a agafar la bici. Era fantàstic. Excels. Després, ja de més gran, vaig anar descobrint la figura del Noni, estimat per tants, i un dels guardians de la tradició dolça geltrunenca. I que ens els darrers anys era bonic de saludar dalt del seu tricicle entre els carrers de Vilanova.
La Mercè i el Noni, el Noni i la Mercè. Dues maneres de fer que ens serveixen per explicar la Vilanova que un dia vàrem ser. Hi podríem afegir cal Masdeu, La Confiança i la recentment persiana baixada de La Mercè. Persones, famílies i negocis que ens ajuden a entendre d'on venim i quins tresors dolços hem sigut capaços de crear des de l'estima per l'ofici i la feina ben feta. Tant debò el seu llegat no sigui tan sols un dolç i bonic record, sinó que sigui un bon fonament també per la construcció de la identitat vilanovina d'avui i de demà. Gràcies per tot i a reveure.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT