DIARI INDEPENDENT DEL GRAN PENEDÈS

NO ME’N PUC ESTAR

Fum, raquetes, làmpades i llibres


Dolors Vilanova Vilanova i la Geltrú

07-04-2026 10:11

Una ciutat que tanca

Arxiu Comarcal del Garraf

Quan les raquetes de tenis eren de fusta, el Talgo parava a Sitges a l’estiu i a les escoles encara es podia jugar a futbol, a Vilanova hi havia tres botigues on podies comprar roba  d’esport: el Verd, el Tiplay i l’Olaria. Les coses els anaven tan bé que les tres es van multiplicar: dos Verd, dos Tiplay (que sonava anglès però no volia dir res més que “Tierra y Playa”) i dos Olaria. Però d’això ja fa gairebé mig segle, una eternitat. 

Jo, feia poc que havia vingut a viure a Vilanova. Ben aviat vaig conèixer l’Olga, la Marga i la Montse de Tiplay, i la Maria i la Pepi del Verd. I ho he de reconèixer, jo a l’Olaria, no hi vaig comprar mai, no era el meu lloc.  

Entrar en una d’aquelles botigues era com escapar del gris del país de les Yumas, les Paredes, les J’Hayber i les Victoria i entrar de ple al paradís de les Nike, Adidas, Karhu, Diadora, Converse o de les Puma de velcro que feien màgia i es lligaven sense cordons. Aquell temps les bambes de marca costaven de tres mil pessetes en endavant, el Barça vestia Meyba, que sonava molt interessant, però no era res més que la suma dels cognoms dels propietaris, Mestres i Ballbé. Feia quatre dies que havien tret els cotxes del carrer Caputxins i en aquella ciutat de trenta-cinc mil, alguns tossuts encara asseguraven conèixer tots els vilanovins, com si Vilanova fos un jardí on tothom es conegués. A mi em semblava una exageració, però els vilanovins són així.  

Carrer Caputxins / Arxiu Comarcal del Garraf

Aquells anys fumàvem, encara que no ens agradés. I preníem Cointreau, Marie Brizard, Licor 43 i qualsevol whisky que poguéssim baixar d’amagat des d’Andorra. Anàvem de  càmping, sortíem a caminar, fèiem bicicleta, jugàvem a tenis sense saber-ne, i de sortir a córrer caminant en dèiem fer footing. Fins i tot en Pere Tàpies en va fer una cançó.  

Vilanova era una potència en hoquei, i esquiar començava a posar-se de moda. Algunes ens escapàvem fins al Pòdium de Vilafranca per comprar esquís rebaixats de temporades  anteriors. No hi havia diners per a tot. Després ja faríem les soles dels esquís al Verd. A l’estiu, la Maria i la Pepi, les del Verd, organitzaven desfilades a l’Ufo’s. Eren tot un  esdeveniment. Al final de la presentació, llançaven samarretes, i si eres ràpida i et barallaves amb els nens, en podies agafar una. Un any, sense voler, me’n va caure una entre les cuixes: era blava, amb unes lletres blanques que deien “verd”. Aquell vespre vaig decidir que no em mouria mai d’aquesta ciutat: surrealisme vilanoví. Absurd i genial a la vegada. 

Però tot canvia. I tot acaba tancant. Van tancar els de Tiplay, els del Verd i tot i que reien els de l’Olaria pensant que s’havien quedat amb el monopoli de l’esport a la ciutat, els  devoradors han acabat devorats i també acaben tancant. El meu marit en diu “justícia  poètica”.  

Va tancar Fotos Mas, El Bazar del Cazador, Cal Modistes, Caixa del Penedés i els del gas butà. La rellotgeria Ortiz, i els seus parents d’Electrodomèstics Ortiz.  

Plaça de les Cols / Arxiu Comarcal del Garraf

Les Germanes Palacín, l’Havanera, Calçats Coll, el Vogue, Joieria Maestre, Joieria Milà i Cal 65. La Guirnalda, Calçats Bertolí, l’Aiza, Electrodomèstics Franquet, J. Domingo,  Almacenes Guarch, Cal Gabardós, Cal Gil i l’Òptica Holandesa.  

Cal 65 / Arxiu Comarcal del Garraf

El Laia, Casa Andreu, Rellotgeria Suiza, Calçats Ojeda, Tretze, Discos Andreu, La Vinya, La Marieta, El Globo, Clip, Il Forno, Can Guitarra, Ciclos Pascual i fa quatre dies la Pastisseria Mercè. Ah! I la família que venia les verdures a l’entrada de casa al carrer Llibertat, just davant de la floristeria Font, fa molts dies que no obren.  

El temps passa i tot desapareix.  

Cal Gabardós / Arxiu Comarcal del Garraf

I arriben els Decathlon, Mercadona, Granier i els Druni de turno, i totes les ciutats acaben fent la mateixa olor de perfum barat i mantega rància recremada. Apareixen Ametllers, que es reprodueixen com bolets per vendre’ns mongeta verda del Marroc a preu de Matadepera. El món està ben boig! 

Per sort també s’obren pizzeries i kebabs. Els primers et cobren vint euros i en surts afamada i escurada després de menjar una pizza de massa madre. Els segons, molt més barats, t’impregnen la roba amb olor de fregit. I arribes a casa com quan abans fumàvem als bars i t’endúies el fum a casa. 

Però no tot són males notícies. A Vilanova, la ciutat dels repartidors i de les terrasses, la ciutat dormitori, la capital sense hospital on els trens no funcionen i els busos tampoc. On els gossos fan caca pels carrers, els fanals no il·luminen tot i ser la ciutat on s’han fabricat les làmpades més boniques del planeta, la ciutat on els contenidors són de joguina i cada cop costa més escoltar algú parlant en català, hi ha un carrer que ha canviat per a bé: tanquen botigues, però obren llibreries.  

Que quin és aquest carrer? Doncs el carrer dels multinoms. Per un costat es diu Comerç, (antic carrer Progrés). Tot i que després de la Plaça de les Cols (antiga plaça de la Verdura), passa a dir-se Caputxins. Creua la plaça dels Cotxes, travessa la Plaça de la Vila i es transforma en el carrer de Sant Sebastià. Es bifurca en Soler i Gustems, coneguda com la plaça dels Carros, just on està o estava l’Olaria, per tornar-se a trobar i acabar convertint-se en carrer Llibertat. Després fa un retranqueig i acaba al port, anomenant-se carrer del Gas. Quin embolic de carrer, oi? Doncs per adobar-ho, només afegir que abans de 1735 en deien el Camí del Mar, i que del 1939 fins a 1978 va ser el carrer del General Mola. 

Llibreria La Plural

Doncs en aquest carrer que té cinc, sis o vint-i-cinc noms, s’hi apleguen cinc llibreries: La Plural (felicitats per reobrir amb tanta energia l’antiga Llibreria Llorens i benvinguts a Vilanova), Pow Comics (felicitats per retornar el còmic al centre), A Tres Tintes (felicitats  pels vostres clubs de lectura), Re-Read (felicitats per vendre els llibres que d’altres ja han  llegit) i el Papi (felicitats per subsistir tot aquest temps entre diaris i carpetes). També els de la Mulassa, que tot i no estar en aquest carrer, porten 50 anys venent lletres. Per molts anys a tots!. 

Llibreria a Tres Tintes

I mentre penso en les llibreries, recordo que Polinax, la fàbrica dels Milà on vaig treballar fent làmpades de disseny que s’enviaven per tot el món, també va acabar tancant. Ara és una discoteca. 

S’ha fet de nit.  

Làmpades Polinax

Estiro el cable de la TMC, la làmpada de Miguel Milà que em van regalar el dia que em vaig jubilar. De cop, em quedo a les fosques. Des del balcó veig passar dues furgonetes: una d’Amazon i l’altra de Correos Express. I em quedo pensant. Abans d’anar a dormir només vull dir-te una última cosa. A tu, sí, sí, a tu que em llegeixes: 

—Et sents trista perquè tanca una botiga? 

Doncs mira: jo, tu, ella i ell. Nosaltres, vosaltres, elles i ells som els responsables de viure en una ciutat morta. Ciutat de botigues o ciutat de repartidors?  

Sí, sí, teniu raó. La Dolors Vilanova ja torna a donar la tabarra amb les seves batalletes. Sempre queixant-se de coses que no interessen a ningú. Soc una nostàlgica, ho sé. I què? Però és que no me’n puc estar.

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.


Subscriu-te ara!


Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:


WhatsApp! Telegram!

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.