PUBLICITAT
POESIA
20-04-2026 10:53
En aquest moment en què en la superfície de les aigües del món hi sura amb barroeria la ciència tecnològica més afuada per una banda i la banalitat i materialització ambient per l’altra, la poesia és subversiva. Inútil per al mercat sobirà que tot ho compra i ven, la poesia pot desplegar-se lliure. És clar que no tota la poesia és rebel. Revestida de modernitat l’una i d’oripells l’altra, hi ha una poesia tan buida com una closca de nou. Rebel, subversiva, és la poesia que des del personal reconeix, perquè el viu en el cor de la seva realitat, l’universal de la condició humana: el goig i el dol de la vida d’un mateix que és sempre el mateix dolor dels altres. I és que només poden sentir empatia els iguals en humanitat.
Aquest preàmbul és fruit de la lectura d’El cerç del vers. Poemes i sagetes de la vida, d’Emili Gil i Pedreño, un poemari que destil·la l’oculta rebel·lia a la clara llum d’aquell que, gosat en un món tan trasbalsat per les guerres: les bèl·liques, però també les econòmiques, socials i culturals, escriu en un dels poemes dedicats als càtars: «Qui cerca l’Amor, venç l’atroç violència/ i fa del cor un temple ben pur i transparent».
Com la religió, l’amor relliga cel i terra, carn i esperit. I no només la pròpia ànima a vegades dividida entre els àngels i dimonis interns, sinó que també relliga la vida amb els altres a través de la cordialitat i la pietat. Ni som sols ni ens fem sols, i l’amor és el vehicle càlid per a l’aproximació, ja sigui a través de l’amor fratern, o ja sigui a través de l’amor passió, tal com està expressat en aquests versos exaltats d’Emili Gil: «Els meus dits, com pinzells, exploren/ la teva geografia perfumada ondulant/ recorrent camins que mai no moren,/ esbrinant guspires d’un flux esclatant».
En el text que obre El cerç del vers, Emili Gil, el poeta de la Sénia: la terra estimada, venerada i amb personalitat pròpia, adverteix als lectors de la polifonia del recull de poemes que, com la mateixa vida, es troben en un work in progress. I buscant un ordre per tal de ser publicats el poeta els ha estructurat en diferents blocs: El Paradís, Delícies dionisíaques, Màgiques, Tardorals, Als càtars, Les set carasses, Urbs, urbis, Sensualitats i tendreses, Parisenques, Nadales, Magnum opus, A Lluís Bas Ferrer, A Fèlix Mas i Clausura, tots ells conduïts pel vent del cerç, que en el poemari és símbol de l’Esperit que bufa allà on vol i que, per tant, no està subjecte als constrenyiments que engavanyen la llibertat de pensament. I és així com Emili Gil, el bard de la Sénia, escriu tot allunyant-se del sistema que ofega la creativitat i la humanitat: «Cada vers vol ser una punta que travessi la pell fina de la rutina, que perfori l’aparença i arribi a la veritat nua de les coses: la bellesa i el dolor, l’amor i la seva ombra, la carnalitat i la fantasia».
Ho he dit abans: en un món on la insensibilitat i la burocràcia crucifiquen la vida, s’alça la rebel·lia del poeta Emili Gil i Pedreño, que no es plega al seu mandat perquè sap –la mateixa poesia li ho indica a través de la inspiració del cerç- que és «un crit del cel»: un toc d’atenció a peu d’obra amb la voluntat de construcció d’una catedral d’amor entre els éssers que en la clara llum de l’aurora anhelen la plenitud del seu ser.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT