PUBLICITAT
03-10-2005 23:03
A Con la música a esta parte lautor reescriu una petita part del treball que ha anat fent al llarg de la seva trajectòria professional de més de 30 anys. La diferència, però, és que aquí Mallofré recupera només el que no va sortir publicat mai als diaris, per tant, és un llibre de declaracions inèdites que em serveixen per a expressar opinions personals en base a fets reals. Com a mostra un botó: lentrevista al violinista Isaac Stern la vaig fer durant la primera guerra del Golf. Stern coneixia molt bé el conflicte entre jueus i palestins, que era a la base de la guerra contra Saddam Hussein. Ara recupero aquesta part que en el seu moment no vaig publicar perquè em serveix per parlar del conflicte al Pròxim Orient.
Con la música a esta parte reuneix, entre daltres, músics tan diversos com John Lennon, Tete Montoliu, Daniel Barenboim, Frank Zappa, Miles Davis, Gilbert Bécaud, Ivo Pogorelich, Joan Baez i Alfredo Kraus, les intervencions dels quals són ben reals però les opinions que sen deriven són imaginàries. Per exemple, la soprano Jessye Norman i el cantant Julio Iglesias serveixen a Mallofré per parlar de letern conflicte dels periodistes: ¿què cal fer a les entrevistes, gravar-les o prendre apunts? Aquest dilema lautor el resolt amb dues anècdotes. Explica Mallofré que en una entrevista amb Jessye Norman, a Londres, el magnetòfon es va espatllar. Quan la soprano sen va adonar volia donar per acabada lentrevista perquè és una dona que necessita saber que les seves paraules són transcrites de manera literal, per inseguretat o per mala experiència amb la premsa. En canvi, Julio Iglesias és tot el contrari, quan veu que té un magnetòfon a prop automàticament deixa de parlar amb franquesa. Mallofré no creu, doncs, que el nucli del debat shagi de centrar en si el periodista grava o no les entrevistes, sinó que, en part, dependrà de la vanitat i confiança de lentrevistat.
Un altre exemple prou illustratiu daquestes singulars reflexions són els casos de Dizzy Gillespie i Ian Anderson. En el primer cas, Gillespie, era un home que propugnava constantment el somriure, exercitava el bon humor. Sempre deia que no hi ha res a la vida que pugui esborrar el somriure duna cara, fins que el vaig veure a Ginebra emprenyadíssim per un assumpte de diners. Els somriures shavien acabat, i això em porta a reflexionar que els diners determinen tots els problemes de la humanitat. En canvi, el flautista del grup Jethro Tull, Ian Anderson, va desarmar tothom amb la seva franquesa: en una roda de premsa li vaig preguntar per què es va decidir per la flauta, un instrument poc usual en el món del rock. Anderson va reconèixer que ell era bateria, que es passava hores desmuntant-la al final de cada actuació i això li impedia lligar amb les fans que marxaven amb els seus companys. Amb Jethro Tull, Anderson va optar per estudiar flauta a corre cuita, així quan acabava el concert la desava a la butxaca i era el primer en atendre les fans.
Con la música a esta parte descobreix interioritats dalguns artistes al mateix temps que serveix al seu autor, Albert Mallofré, per establir parallelismes de tota mena, com els animals domèstics i el director dorquestra Georg Solti. La qüestió, diu, és destacar coses que han dit els músics aportant-hi una reflexió personal que lentrevista periodística no permet.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT