PUBLICITAT
MOBILITAT
09-06-2026 11:36
Hi ha projectes que fa tant de temps que se’n parla, que ja formen part del folklore polític català. La línia orbital ferroviària n’és probablement el millor exemple: una infraestructura promesa des de fa dècades, ressuscitada cíclicament cada vegada que un govern necessita vendre “visió de país” o justificar un acord parlamentari incòmode.
Ara el PSC i Esquerra Republicana han decidit recuperar-lo una vegada més com a moneda de canvi per aprovar els pressupostos de la Generalitat. I el resultat és un dels exercicis de maquillatge polític més notables dels últims anys.
La broma orbital. Perquè això és exactament el que sembla: una presa de pèl presentada com un gran acord estratègic.
Sobre el paper, el pacte és solemne. Es parla de recuperar els estudis, impulsar la connexió ferroviària transversal entre ciutats metropolitanes, descongestionar Barcelona i transformar la mobilitat del país. Els comunicats institucionals venen modernitat, sostenibilitat i cohesió territorial. Les declaracions dels portaveus insisteixen en la “mirada llarga” i en la “infraestructura de futur”.
Però quan s’analitza què hi ha realment darrere del titular, el que apareix és una realitat molt menys èpica: no existeix cap garantia d’execució. Cap.
Ni calendari vinculant. Ni finançament blindat. Ni compromís pressupostari plurianual real. Ni projecte executiu tancat. Ni mecanismes que obliguin futurs governs a continuar el que avui es promet. Tot depèn, una vegada més, de la voluntat política futura. És a dir: exactament del mateix material amb què Catalunya fa trenta anys que col·lecciona promeses ferroviàries incomplertes.
La història recent és prou explícita. Catalunya acumula dècades de plans ferroviaris anunciats amb grans titulars que després acaben enterrats en calaixos administratius, redefinits eternament o convertits en maquetes electorals permanents. El mateix projecte orbital porta més de vint anys entrant i sortint de plans directors, estudis informatius i debats parlamentaris sense que pràcticament s’hagi mogut una pedra. I ara se’ns demana que creguem que aquest cop sí. Que ara sí que va de debò.
Malgrat que els terminis que es plantegen situen qualsevol execució real a quinze o vint anys vista. Malgrat que ni tan sols existeix certesa sobre els traçats definitius, els costos reals o l’impacte territorial. Malgrat que el desenvolupament efectiu dependrà de governs futurs que perfectament poden reinterpretar, congelar o abandonar el projecte quan canviïn les prioritats polítiques o pressupostàries.
Perquè aquesta és la clau del problema: el pacte no obliga ningú. I això converteix tot l’acord en un exercici de propaganda política de baix cost. El PSC obté estabilitat parlamentària i capacitat per aprovar els pressupostos. ERC obté un titular territorial per justificar el pacte davant part del seu electorat i visibilització de la de la figura d’Oriol Junqueras, com a suposat estadista d’alta volada. Però el territori no obté cap garantia real que la línia orbital existeixi algun dia més enllà dels renders, els mapes conceptuals i les notes de premsa.
És especialment revelador el paper d’Esquerra Republicana en tot aquest episodi. Durant la negociació pressupostària, ERC havia construït un relat de fermesa política. Parlaven de “línies vermelles”, de no regalar estabilitat al PSC i de garantir contraprestacions tangibles per al territori i per al país. El discurs era clar: no hi hauria xecs en blanc. Però al final el resultat és exactament això. Un xec en blanc.
Perquè canviar pressupostos reals, immediats i executables – o recaptació immediata del 100% de l’IRPF, o nou finançament singular, o cessament d’algun alt càrrec manifestament incompetent, o la resolució immediata de les demandes dels sindicats educatius, o l’execució directa de competències sobre el litoral sense tutela – per una promesa ferroviària condicionada a estudis futurs i a governs de la pròxima dècada és, políticament, una operació d’una fragilitat enorme a l’hora que una broma de mal gust.
Per no parlar de la prioritat real que la ciutadania vol i necessita posar en primer terme de l’agenda política, com és el drama de l’habitatge assequible. Un element tractor que és una palanca essencial cap a poder disposar d’oportunitats socials, laborals, familiars, de salut física i sobretot mental, i a l’hora el principal element d’arrossegament de l’economia.
L’acord contempla cent seixanta milions d’euros per fer reformes a pisos vells i cinc-cents per començar a desplegar el ferrocarril orbital (l’equivalent al cost de la construcció d’un túnel ferroviari de 5 quilòmetres). Si aquests cinc-cents milions s’haguessin destinat a construir habitatge públic assequible (de lloguer o compra) hauríem solucionat el problema d’habitatge a 5.500 famílies.
I el problema encara és més profund al Garraf i al conjunt de la segona corona metropolitana, on, a més d’una pressió desmesurada a l’alça del preu de l’habitatge, la ciutadania ja viu saturada de promeses eternes sobre infraestructures que mai arriben. Rodalies degradades, connexions insuficients, col·lapses recurrents i una sensació generalitzada que el país funciona a base d’anuncis permanents. En aquest context, ressuscitar la línia orbital com a gran trofeu negociador sona menys a planificació estratègica i més a reciclatge polític. Si els cinc-cents milions els haguessin destinat a cobrir l’oferta del futur ferrocarril orbital amb busos interurbans elèctrics, se n’haurien pogut posar en funcionament entre vuit-cents i mil dos-cents, suficients per prestar el servei els propers quaranta o cinquanta anys.
La pregunta és inevitable: què passarà quan canviï el govern? Qui garanteix que el pròxim executiu mantindrà exactament aquest compromís? Qui assegura que els estudis no quedaran congelats? Qui impedirà que d’aquí quatre anys es torni a “reactivar” la mateixa línia orbital per justificar un altre acord pressupostari?
Ningú.
I precisament per això el pacte transmet una sensació profunda d’irrealitat. Perquè el que s’ha signat no és una infraestructura. Ni tan sols un projecte executiu. El que s’ha signat és una expectativa política sense blindatge. Un titular.
I el pitjor de tot plegat és que Esquerra ha volgut signar aquest acord precipitat, inconcret i profundament contradictori amb la línia marcada des de l’inici de la negociació, per un motiu molt simple: intentar recuperar la notorietat del seu president i rescatar-lo del paper residual en la política catalana que s’ha guanyat a pols. Fent passar per davant de l’interès nacional, l’interès particular del partit. Ni és el primer cop que passa, ni serà l’últim.
Esquerra ha perdut el nord i s’ha instal·lat en un espai orbital. Mentrestant, els ciutadans continuaran esperant trens que arriben tard, connexions inexistents i inversions ajornades. Però això sí: sobre el paper, la Catalunya orbital del futur continuarà avançant magníficament. Com sempre. En algun lloc entre els estudis informatius, les rodes de premsa i els terminis a vint anys vista.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT